Danys col.laterals

Imatge: REUTERS

Mireu bé aquesta fotografia.
Una altra guerra esclata sota els nostres peus.
Una que ja fa molt de temps que bull, fins que finalment ha petat.
I qui ho paga?
Quan l'esser humà entendrà que les guerres no condueixen a res?
Que no hi ha guanyadors. Que tots hi perden.
Mireu els ulls d'aquest nen.
No cal ja saber qui pot ser, ja no te identitat pròpia, ja no és ni un individu.
Pot ser la representació d'un col•lectiu que viu sota la bandera del seu petit i ja no dolç rostre. És la viva imatge de la po, i de com paralitza i anula.
No crec que viure així és el que busquen els que engeguen guerres, però això és el que obtenen; po en els ulls del seus fills, po a no tenir futur, a perdre el passat, a no poder ni viure el present.
Val la pena?
No, però... s'ho han preguntat? Han preguntat als nens, als seus fills, al seu futur, si això és el que volen?
Diuen que fan la guerra per a ells, per no viure sota opressió, per a una vida millor.
De debò?
Haurien de revisar els seus conceptes, ja que la pitjor opressió és la de l'ànima estripada, arrencada del caliu de l'amor i l'estabilitat, la de la po que queda per sempre més a dins, la de l'odi i malestar que genera.
Un món millor?
I qui el conduirà? Els fills de la po, l'odi, i la rancúnia?
Mireu bé aquesta foto. Mireu a que s'aferra el pobre infant. A una freda i llisa paret que segur canviaria pels dolços i segurs braços de la mare, que boja deu buscar-lo per tot arreu, si es que encara pot fer-ho.
Aferrat a un tros del que pot ser una llar. Una llar que potser ja no té i molt possiblement no tindrà. No en el sentit que nosaltres li donem a la paraula. No de la manera en que jo i molts de nosaltres hem sabut, des d'infants, que és tenir una llar.
Es fa una guerra per caminar endavant, per evolucionar a millor diuen, i aquest pobre infant ja no té ni unes sabates per avançar, ni un suport per a puguer fugir ràpid del seu present, que de ben segur ell no ha triat.
No sabem de quin bàndol és aquest nen, ni si en tenia cap.
Si és dels que perdran l'espera la mort en vida, ja es veu això en els seus ulls, però si és dels que guanyaran, la vida enmig de morts?... Que guanyarà ell? Ja ningú mai li traurà el sentiment de pèrdua, tot i haver guanyat, i això generarà odi, que dispararà pedres d'impotència contra si mateix, perquè ja no hi haurà enemic, perquè l'enemic serà dins seu. Un cercle irrompible.
Els danys d'una guerra son irreparables. I mentres, nosaltres tenim estomac per continuar menjant quan veiem les noticies a l'hora de dinar, i veiem imatges de sang i fetge o de pura po. Ja estem immunitzats. La violència ja forma part quotidiana de la nostra vida, i els nostres fills pugen amb ella com una companya més.
Sols que ens paréssim uns minuts, uns segons a observar els estralls de les nostres decisions com a sers humans, i penséssim i sentíssim... sols llavors, potser no veuríem fotos com aquestes.