Don't forget me

Reset

"El instante mágico es aquel momento en que un si o un no pueden cambiar toda tu existència".
Paulo Coelho te moltíssima raó en aquesta frase.
Sembla que faci anys que vaig esriure el meu últim escrit en aquest blog, i no fa ni una setmana. Una setmana en que m'has fet veure com ets realment i com en pots arribar a ser d' egocèntric, orgullós i cruel si t'ho proposes.
Sabia que el que sentia per tu podia cegar-me, però mai hauria dit que fins al punt de no veure, però ni remotament, qui ets realment.
Mai m'han tractat tan durament com ho has fet tu aquests tres últims dies, i el més bo de tot, sense que jo t'hagi fet res, més aviat al contrari, sempre menjant-m'ho tot, i intentant fer-te la vida fàcil o ajundan-te en tot el que he pogut. Se que tu també ho has intentat a la teva manera, però que t'ha passat ultimament?
La teva indiferència cap a mi estan jo al davant teu, ha sigut un glop molt difícli d'engollir, i no fa ni tres dies estavem jugant divertits, que fins hi tot em vas mossegar rient.
No entenc res. Que es suposa que t'he fet jo?
No era això el que jo creia que era ser bons amics, els millors vam dir. Jo no entenc així l'amistat, no com me l'estàs mostrant tu. Tens parella.. i que? això ja ho sé, i crec que sempre ho respectat. El que no ho fas potser ets tu... que planejes coses a fer amb els demés o amb mi, que després saps de sobres que no faràs. Hi ha coses que no canvien veig.
Això ja ens pasava a tu i a mi, i no ha canviat. Potser que siguis tu qui es replantegi que és tenir amics i que és tenir parella. I això és sols un exemple.
Però no escric tot això per rabia o rencor, és per decepció, perque em sap greu.
Creia que el que estiguessis de nou en parella t'ajudaria a veure errors comesos, que entendries moltes coses, com em va passar a mi, o que deixaries de pensar primer en tu.
Pero veig que no, que les coses no han canviat, i que com amic, aquestes cosetes s'accentuen el doble, i m'has desenganyat.
Potser era el que volies, que m'allunyés de tu. Doncs et diré que per repetició has tornat a errar la forma per variar, com quan et vas allunyar 3 mesos de mi, abocant-me a un pou. Però he aprés la lliçó. No se si és el que volies o no, però ho has aconseguit. M'allunyaré de tu.
No em penso allunyar dels teus amics, que també ho son meus, perque son molt bona gent, o al menys així m'ho demostren, i m'han recolzat molt. T'ho torno a dir, ho has aconseguit. No vull una persona com la que has sigut amb mi últimament. Ets un extrany, res a veure de qui em vaig enamorar, desitjar, estimar... i mira on hem acabat, no complint les promeses que ens vam fer.
Si no em volies veure més tant et costava dir-m'ho? Si no em vols a prop teu... saps que la indiferència i el no saber ha estat molt pitjor?
Vam dir que ens ho diriem tot, però veig que el teu concepte de millor amic no és com el meu. I el que no és capaç de portar una relació amistosa amb la seva ex, ets tu. I es pot aconseguir perque jo ho he fet, i els mantinc com a amics, fins i tot ens truquem i veiem sovint, perque parlant clar la gent s'enten.
Amagar el cap sota terra com els astruços no acaba amb els problemes i ja m'he cansat de perseguir-te per parlar les coses.
Ja en tinc prou.
T'ho has guanyat a pols, faré un reset de tu i tot el que tu representes si continues sent com has sigut aquests dies. Així no em comportes res bo, i més sabent com estic.
Tothom pot tenir mals dies, però els amics hi som per compartir-los no per fer-los pagar el que et passa. I com ja t'he dit, si la causa del teu malestar soc jo, sols calia comentar-ho i buscar una solució, que ara ja no vull ni buscar, perque m'has fet creure que no val la pena, i m'has fet mal. Quina llàstima!
Em guardo tot el meu carinyo i amor per a mi que el necessito, perque tu no te l'estas mereixent, al menys el meu no, i jo en canvi sempre et desitjo el millor.
Crec que és el que volies, doncs ja ho tens.
Ojalà puguis ser feliç. Jo et prometo que ho seré i tot i això desitjaré que tu ho siguis.
No vull tornar a saber de l'home que he conegut aquests últims tres dies, que sols veu el que vol o creu veure, sense preguntar, i que en vers a mi sembla que sols ha pensat en la seva bestia, se que no és així, o voldria pensar que no és així, però és el que demostres, i el que demostres fa molt mal.
Cuidar i protegir son paraules incloses en el camp semàntic de l'amor tan de l'amic com de la parella (entre altres per suposat) i ni que no es vulguin, mereixen un respecte, com les coses que amb carinyo t'hagin pogut deixar o donar. Potser que revisis els teus conceptes. Jo també ho estic fent, com veus, amb els meus.
Tot el que he escrit no esta escrit desde la rabia, sino des d'un intent de comprensió, alliberament, i estima del record, que tu ja t'has encarregat que no fos present.
Així doncs, i ja sense res més a escriure, perque crec que ja ho escrit tot, tenint en compte que la cega potser soc jo, no es sap mai, em despedeixo.
Procuraré que no em vegis més. Tot i que seguiré veient els teus amics, que també son els meus.
Que et vagi tot molt bé, i de debó que t'ho desitjo.

Una abraçada
.....

Estimar-te

Com deixo d'estimar-te?
Aquesta pregunta me la faig cada mati quan em llevo,
i cada nit quan em vaig a dormir, son estones en les que tu sempre ets present en el meu cap... apart de molts d'altres moments.
Com m'oblido de tu? quan realitats tan diferents ens separen?
No vull oblidar-te, vull que siguem sent amics, però la teva mirada em derrota i el teu somriure em crema per dins.
Que puc fer? Ho intento amb totes les meves forces, de debó! No voler-te amb mi de nou, no desitjar-te a cada pas, no esperar una trucada teva amb un simple... Hola, com va? no desitjar, no esperar, no voler, no...
Deu meu, que puc fer?
Se que tu també fas un esforç per no fer-me mal, per no perdre'm tampoc com amiga, i amagant o camuflant frases o coses teves perque no em senta malament. Creus que no ho veig? En soc plenament conscient que algu altre esta amb tu, ja ho vam parlar.
Però no creia que el camí cap a una amistad després d'haver-te estimat tant fos tan dur. Esta sent realment un camí molt costerut.

Tot i això vull fer-lo, perque t'estimo massa com per perdre't del tot, i si l'únic que puc tenir de tú, ja no son ni cendres del que vam tenir, doncs ho hauré d'aceptar. Si tu estimes de nou, per molt que m'estripi per dins, ho he d'acceptar.
I ho estic fent, i ho seguiré fent, pel respecte que et tinc, pel gran amor que perviu dins meu, i perque per damunt de tot, inclós per damunt dels meus sentiments, vull que siguis feliç, si és que ho ets. Perque si no és així... no vull ni pesar que es suposa que estariem fent, o a quin joc macabre de tortura psicològica mútua estariem jugant.

Vull pensar que la persona amb qui estas t'ompla en tots els sentits. Que no és sols algú amb qui pasar-ho molt bé, o a qui puguis desitjar.
Vull pensar que sigui algú amb qui et plantegis compartir, tenir aquella complicitat, mirar-vos als ulls i saber a l'instant que penseu o que sentiu. Algú que et demostri quant t'estima i et faci sentir més enllà del plaer. Algú a qui mirar als ulls i dir... vull passar la resta dels meus dies amb tu. Algú que pensa primer en tú abans que en si mateix. Algú a qui protegir i cuidar al igual que farà amb tu. Algú que et recolzarà en tot i compartirà les teves idees, si tu creus fermament en elles. Algú que t'acariciarà el rostre, i t'estarà acariciant l'ànima. Algú que estarà sempre amb tu i per tú.

Si has trobat algú com he descrit, amb el que crec que vam compartir tu i jo, ets molt afortunat, perque realment has retrobat el que jo he perdut, l'amor més pur, i m'alegro molt per tu si és així. Però com ja he comentat abans... si no ho és... que estariem fent? Perque?

Vull pensar i respectar que és així perque sinó no entenc res.
I si penso que és així, tiraré endavant com vaig fent fins ara, sense tu al meu costat, sols com a amic, que de fet ja és molt.
Tot i que donaria mitja vida per recuperar-te, i aquest cop seria tan diferent.. prou amagar-se, prou callar, clamar al mon sencer que ens estimariem i tan ens faria. Seria somriure sens parar, serien... tantes coses iguals i tantes de diferents. Jo he aprés molts dels meus errors i se que tu també ho estàs fent. Si ens tornessim a estimar... seria tan diferent...però ara per ara no és així, és la teva decisió i la respecto.

Ara aquests dies sols em pregunto com seguir, com mirar endavant i com deixar enrera, com recordar sense dolor, com mirar-te sense sentir aquella punxadeta a l'estomac del nostre últim petó, com aguantar-me les ganes de tocar-te, d'abraçar-te, de... somriure sent un.

Fa poc vaig tornar a la platja, a l'escullera, on repiquen les ones a somiar i a rescatar un record perdut, i vaig ser feliç. Feliç per haver tingut aquell moment, i per haver-lo compartit amb tu. I vaig tornar a casa amb un somriure, havia fet les paus amb part del meu passat, encarant-lo de nou i sobrevivint al sentiment. El mar és una mica més salat ara, però jo vaig sentir que m'alliberava. Vaig tornar a casa amb un somriure.

No sé ben bé perquè escric tot això, suposo que per tornar a sentir aquella sensació d'alliberament de la meva pròpia presó de sentiments. No ho sé però ho faig, i em sento bé. No és un escrit per recriminar, ni per recordar, ni tan sols perque el puguis llegir tu. És un escrit per a mi. Per mesurar l'intensitat del que és l'amor quan es té i quan no, per encarar les noves situacions, per afrontar les pèrdues, per adonar-me dels teus valors i dels meus. Per deixar escrits un munt de pensaments sobre el que per mi és estimar.

Alegra't i molt si tan sols t'arriben a estimar la mitat del que t'he estimat jo. Si t'arriben a valorar la mitat del que ho he fet jo. Si arriben a fer la mitat de les coses i bogeries que jo he arribat a fer per tu o per nosaltres, i que per suposat no saps ni sabràs, perque aquestes coses no es fan perque l'altre les sapigui, sinó per amor, en el sentit plé de la paraula. I tan debó em superin a mi i de molt, perque siguis plenament feliç.
Jo em quedo amb el pensament de que tu també m'has estimat i això em conforta. No he sigut tan sols un passatemps per tu, o algú amb qui passar-s'ho be. Hem aprés moltes coses junts i em madurat idees i sentiments junts, tot i la situació en que estavem, i amb això em vull quedar. No amb la tristor de la pèrdua, sinó amb la gratitut d'haver-te tingut al meu costat estimant-me. I amb això vull que et quedis tu, si mai llegeixes tot això, no amb el record d'una noia trista, apagada amb el sobrenom de "Ex". Vull que et quedis amb els bons records de mi, amb les rialles, amb els moments especials viscuts, que son molts. Vull que quan pensis amb mi et surti un somriure, i no una cara de preocupació. Jo me'n sortiré de tot això, amb tu o sense tu, per mi, perque tinc dret a ser feliç i retrobaré aquesta felicitat, torno a dir, amb tu o sense tu.

Per tant tal i com hem dit siguem amics, bons amics, però permet-me de tant en tant aquestes capbussades dins el meu mar interior per apaciguar les tormentes internes, perque encara hi són. Amb el temps amainaran, i tornarà a sortir el sol per a mi. Al menys ja sols hi ha nubols, ja ha deixat de ploure i et puc mirar com amic, sense angoixa.

No vull que ens deixem anar de la mà, no vull distanciar-me de tu, ets massa important per a mi, en molts aspectes de la meva vida. Vull aprendre a controlar el meu interior i ho estic fent millor del que creia que podria fer-ho. Sols necessito temps i el teu recolzament. Seguim caminant junts, aprenent junts, ni que sigui de manera diferent. Si he d'acceptar el que hi ha, per tu ho faré, i saps que així serà.
Però no em demanis mai que deixa d'estimar-te, perque no pasarà, mai pasarà. Sempre t'estimaré ni que sigui des del fons del record. El temps anirà posant sostres damunt aquest sentiment, poc a poc, fins que no sentiré el seu dolor ofegant-me el cor, però allí estarà. Guardat, no esborrat. I si tu no ets amb mi doncs tiraré endavant sense tu com a company de vida. Sols espero al menys que si hi siguis com fins ara, com amic, fins que m'acostumi del tot al meu nou paper en aquesta obra de teatre que és la vida.

Crec que sols així, deixaré de preguntar-me com deixo d'estimar-te...

Vampiros - 1. Los vampiros emocionales

Los Vampiros Emocionales están ahí afuera, disfrazados como gente normal hasta que sus necesidades internas los convierten en depredadores. No buscan vuestra sangre, sino vuestra energía emocional.

Os UTILIZARÁN para satisfacer cualquier necesidad que experimenten en ese momento. Carecen de escrúpulos para aprovechar vuestros esfuerzos, dinero, amor , atención, admiración, cuerpo o alma con el fin de satisfacer sus anhelos insaciables.
Quieren lo que quieren ,y poco importa lo que vosotros sintáis al respecto.
Cuando se ofrecen a ayudaros o a daros algo, por lo general ocultan un motivo que siempre tienen, porque siempre hay uno.

Después de tratarlos, nos sentimos como si una especie de 'Drácula síquico' nos hubiera drenado emocionalmente, dejándonos deprimidos, sin energía, con el ánimo apagado.

Son gente de CARENCIAS AFECTIVAS importantes, y reclaman a gritos ese calor humano que jamas o muy poco han tenido o sentido. Lo malo es la manera como lo hacen, chupando toda tu energia. Te sientes debil después de haber estado con ellos y siempre te vas con esa sensación de vacio, la de creer que quizas no haces lo suficiente por esa persona.

Solo saben qué quieren. Se sienten confusos de su propia identidad.
Si os relacionais demasiado con ellos , terminaréis por no conoceros.
Estaréis CONFUSOS de vuestra identidad y realidad.
Empezareis a ver la vida bajo su propia mirada y podeis dejar de ser vosotros mismos.

Son HIPOCONDRÍACOS y exasperan por su predisposición a enfermedades imaginarias que acaban siendo reales; dolores de cabeza, miedos infundados a cualquier cosa, dolores de barriga, huesos, tristezas... (a veces fundadas, pero siguen aprovechandolas para conseguir sus propios propósitos).
Son los perfectos desdichados de la vida, porque nadie como ellos sabe hacerse la "victima" de un modo tan fiel a la palabra, porque muchos de ellos mismos llegan a creerse su papel.

Notáis una comunicación instantánea (quizá ese alguien os reconoce como os gustaría que os vieran de verdad o bien fingir que os ve de esta manera).
"Si creeis que no se os puede hipnotizar, probablemente ya estáis HIPNOTIZADOS, porque usan su dulzura y su desdicha para tenerte".

Que consiguen con estas actuaciones? TU ETERNA ATENCIÓN y despliegue EMOCIONAL hacia ellos. Y de esto se nutren, necesitan sentirse arropados a todas horas y no dudaran a acceder a la excusa más simple o más rastrera para que corrais a su lado.
Pasan como TÍMIDOS y que no se meten en nada pero seguro que os llaman por telefono más de tres veces al dia, y con cualquier excusa, se vuelven sin parecer que lo pretendan... ABSORVENTES. Quede eso como ejemplo.

Ellos quieren que les veais como victimas de su vida o su destino, cuando las víctimas reales, y repito, VICTIMAS REALES, sois vosotros.
¿Cómo saber si es un vampiro emocional o si realmente alguien que lo pasa mal?
Porque lo que les ocurre o ha ocurrido os rebota, os deja vacios y experimentais un bajon energético o como de cansancio. Si eso es lo que sentís, estais ante un vampiro emocional de primera categoria.

Así que... ojito con ellos.
Alejaos, evitadlos, o hacedles ver que estan haciendo con su vida
y las vuestras,(si podeis).

Y si alguien se ha sentido identificado... recuerda, si asi te ves... aún puedes CAMBIAR, de lo contrario vaciaras a quienes te rodean, les haras daño a la larga y seguirás quedandote solo.

El cambio es posible. Si no puedes pide ayuda, pero de la manera correcta, sin USAR a los demás.

Mentre ens abracin les paraules

Sempre hem tingut tant de que parlar i compartir... tot i els canvis que t'han vingut (el pis nou, ciutat nova, parella nova, vivències noves...).
Encara ens quedava molt per fer; coses que teníem planejades, coses que varem dir que faríem, que per les qüestions que fossin (diners, feines mútues, situacions diverses, imprevistos, accidents...) no van tirar endavant, i m'agradaria tant encara poder fer-les... tot i que ja no serà així, possiblement.

Ja ets independent, un nova etapa ha començat per a tu. Una etapa que, al menys jo, sempre havia somiat que ens arribés. Arribar a aquell punt d'independència que t'obrís les portes a una maduresa diferent, una nova manera de tornar-nos a conèixer, però... aquesta etapa, aquest punt va arribar tard per "nosaltres"; la situació, el destí, la lluita interna, el desgast... al final de ser els que més s'estimaven, vam passar a ser dos presoners del gran amor que ens unia.

Mai ho hauria volgut així, i se que tu tampoc, però la vida dona toms i les coses van com van, seguint el curs que han de seguir, i si és així per alguna raó serà.
De vegades les coses no s'entenen, però toca passar-hi igual.

Suposo que et preguntaràs perquè escric tot això ara.

Crec que sols des de fora és quan es veu millor el que passa i el que ha passat. Perquè potser em faltaria valor per fer-ho cara a cara, perquè no hem sortirien les paraules adequades, perquè la paraula escrita no se l'endú el vent, per moltes altres coses...

Tot i això, soc capaç de veure la realitat, i la teva nova situació que m'ha exclòs del teu món, fent-me un mal terrible. Tancant-me entre mails, vídeos, fotos i records.
Saps que lo nostre no es va acabar per falta d'amor. Llavors imagina com senta a algú que t'estima que desapareguis de la seva vida, gairebé sense deixar rastre. El buides.
I ara tu podries dir-me: "vas ser tu qui va dir prou".
I jo hauria de callar, però algú ho havia de fer, abans que tot l'amor que havia entre nosaltres morís de pur desgast, d'empresonament, i d' enganxoses costums.
Tristament en això es convertia, ho saps molt bé. La teva llibertat era la meva presó, i per tu estar amb mi, allunyats de tot, va passar a ser la teva.

Començàvem a ser dos estranys i t'estimava massa per permetre que ens passes això. Mai he volgut que tot lo bonic que havia entre nosaltres es quedés en cendres que petjades d'estranys es podien endur.

No puc culpar-te, no et culpo, no t'acuso, no podria. Amb quins drets?
Els tens tots de refer la teva vida... sense mi, per obrir-te als canvis... sense mi, per estimar... sense mi.
No hi ha rancor, ni ràbia... sols la buidor de l'oblit, llàgrimes de pèrdua i el teu silenci.

Perdona'm. No et vaig saber estimar millor.

Deixa al menys que pugui escriure tot això, tot el que va quedar dins meu.
Tu has tancat una etapa, jo vull intentar-ho.
Diuen que ets feliç. I segurament sigui així, no ho dubto. Afortunada és la teva parella sols que l'estimis la meitat del que em vas estimar a mi, tan de bó sigui molt més.

Jo ara ja sols prego per no perdre el record, el respecte i el carinyo que encara queda entre nosaltres.
Tornar a ser, estar junts, com amics. Compartir, ni que ara sigui d'una manera diferent.

Se que de vegades m'ha faltat valor per fer o dir les coses, però aquest cop no. Perquè l’essència del que al seu dia ens va ajuntar, mai es perdrà, mai! i és aquesta essència la que m'empeny a lluitar per no perdre't.
Per no perdre al menys al gran amic que tenia.

Sempre t'estimaré... amic meu, mentre ens abracin les paraules.

*Aquest text el vaig escriure tres dies abans que ens tornéssim a veure, després de tant temps. Ara si per un casual el llegeixes... dels dos depèn que les coses canviïn. Jo sempre he estat i estaré aquí per a tu.*
Ara el fruit d’aquella última conversa... a les teves mans queda (...)

Y ahora... ¿que?

Perquè sempre et duré al cor... i aquesta cançó descriu molt fidelment com em sento. Perquè ni sé, ni puc ... d'una altra manera.

Escúchame, si estás ahí, quiero que sepas,
Que esta canción nace de ti por ser la dueña,
la dueña de mi inspiración,
la que despierta en mi la voz,
dando sentido a todo lo que no lo tiene,
Me paro en este renglón... pa decirte...que te quiero.

Escúchame, si estás ahí, quiero que sepas,
que sigo aqui sintiéndote con este miedo,
por que no aguantes,
y el corazón se te distraiga por momentos,
y te olvides de mi...
que envidiosa la distancia,
también quiso formar parte de lo nuestro...

Y ahora.. que mi canción te toca...
que tiembla de emoción,
que sus palabras vuelan como locas a extrañarte,
Y ahora... si ves como te lloran
acuerdate de mi, necesito tanto verte.

Escuchame, si estas ahi, quiero q sepas
que no t olvido,
que no hay distancia que nos detengan
que a veces caigo en el recuerdo
de tus manos con mis manos
y me hacen sonreir,
asi me siento mas feliz dentro de esta tristeza.

Y ahora.. que mi canción te toca...
que tiembla de emoción,
que sus palabras vuelan como locas a extrañarte,
Y ahora... si ves como te lloran
acuerdate de mi, necesito tanto verte.

No te procupes mi vida
camina tranquila
lo sé no hace falta que digas
si lo sé, si lo sé... lo sé

Y ahora... si ves como te lloran
acuerdate de mi, necesito tanto verte.

Manuel Carrasco - Y ahora ...

Reflexión 1

Desconozco al autor de este poema, pero he decidido colgarlo en el blog por todo lo que me ha transmitido y hecho pensar, o mejor dicho reflexionar. Leanlo despacio e interioricen las imagenes que vienen a su mente, se daran cuenta de muchas cosas que creian olvidadas. Recordemos, respetemos.

CUANDO YO YA NO PUEDA

EL DÍA QUE ESTÉ VIEJO Y YA NO SEA EL MISMO, TEN PACIENCIA Y COMPRÉNDEME. CUANDO DERRAME COMIDA SOBRE MI CAMISA Y OLVIDE COMO ATARME LOS ZAPATOS, RECUERDA LAS HORAS QUE PASÉ ENSEÑÁNDOTE A HACER LAS MISMAS COSAS.

SI CUANDO CONVERSES CONMIGO REPITO Y REPITO LA MISMA HISTORIA QUE TU CONOCES DE SOBRA COMO TERMINA, NO ME INTERRUMPAS Y ESCÚCHAME. CUANDO ERAS PEQUEÑO, PARA QUE TE DURMIERAS TUVE QUE CONTARTE MILES DE VECES EL MISMO CUENTO HASTA QUE CERRARAS TUS OJITOS.

CUANDO ESTEMOS REUNIDOS Y SIN QUERER ME HAGA MIS NECESIDADES NO TE AVERGÜENCES Y COMPRÉNDEME, QUE NO TENGO LA CULPA DE ELLO, PUES YA NO PUEDO CONTROLARLAS. PIENSA CUANTAS VECES TE AYUDE DE NIÑO Y ESTUVE PACIENTEMENTE A TU LADO ESPERANDO A QUE TERMINARAS LO QUE ESTABAS HACIENDO.

NO ME REPROCHES PORQUE NO QUIERA BAÑARME; NO ME REGAÑES POR ELLO. RECUERDA LOS MOMENTOS QUE TE PERSEGUÍA Y LOS MIL PRETEXTOS QUE INVENTABA PARA HACERTE MAS AGRADABLE TU ASEO.

ACÉPTAME Y PERDÓNAME YA QUE EL NIÑO AHORA SOY YO...

CUANDO ME VÉAS INUTIL E IGNORANTE FRENTE A TODOS LOS APARATOS TECNOLÓGICOS QUE YA NO PODRÉ ENTENDER, TE SUPLICO QUE ME DES TODO EL TIEMPO QUE SEA NECESARIO PARA NO LASTIMARME CON TU SONRISA BURLONA. ACUÉRDATE QUE FUI YO EL QUE TE ENSEÑÓ TANTAS COSAS. A COMER, A VESTIRTE Y LA EDUCACIÓN PARA ENFRENTAR LA VIDA TAN BIEN CONO LO HACES, SON EL PRODUCTO DE MI ESFUERZO Y PERSEVERANCIA POR TI.

CUANDO EN ALGÚN TIEMPO MIENTRAS CONVERSAMOS ME LLEGUE A OLVIDAR DEL TEMA DEL QUE ESTAMOS HABLANDO, DAME TODO EL TIEMPO QUE SEA NECESARIO HASTA QUE YO RECUERDE Y SI NO PUEDO HACERLO NO TE BURLES DE MI. TAL VEZ NO ERA IMPORTANTE LO QUE HABLABA PERO A MI ME BASTABA CON QUE SOLO ME ESCUCHARAS ESE MOMENTO.

SI ALGUNA VEZ YA NOQUIERO COMER, NO ME INSISTAS. SE CUANTO PUEDO HACER Y CUANTO NO DEBO HACER. TAMBIEN COMPRENDE QUE CON EL PASO DEL TIEMPO YA NO TENGO DIENTES PARA MORDER NI GUSTO PARA SENTIR.

CUANDO ME FALTEN MIS PIERNAS POR ESTAR CANSADAS PARA ANDAR DAME UNA MANO TIERNA PARA APOYARME, COMO LO HICE YO CUANDO COMENZASTE A CAMINAR CON TUS DÉBILES PIERNECITAS.

POR ÚLTIMO, CUANDO ALGUN DÍA ME OIGAS DECIR QUE YA NO QUIERO VIVIR Y SOLO DESEARÍA MORIR, NO TE ENFADES. ALGUN DÍA ENTENDERÁS QUE ESTO NO TIENE NADA QUE VER CON TU CARIÑO NI CON CUANTO TE AMO. TRATA DE COMPRENDER QUE YA NO VIVO SINO SOBREVIVO Y ESO NO ES VIVIR. SIEMPRE QUISE LO MEJOR PARA TI Y HE PREPARADO LOS CAMINOS QUE HAS DEBIDO RECORRER. PIENSA ENTONCES QUE CON EL PASO QUE ME ADELANTO A DAR ESTARÉ CONSTRUYENDO PARA TI OTRA RUTA EN OTRO TIEMPO, PERO SIEMPRE CONTIGO.

NO TE SIENTAS TRISTE O IMPOTENTE POR VERME COMO ME VES. DAME TU CORAZÓN, COMPRÉNDEME Y APÓYAME COMO YO LO HICE CUANDO EMPEZASTE A VIVIR...DE LA MISMA MANERA COMO TE HE ACOMPAÑADO EN TU SENDERO TE RUEGO ME ACOMPAÑES A TERMINAR EL MÍO. DAME AMOR Y PACIENCIA QUE YO TE DEVOLVERÉ GRATITUD Y SONRISAS CON EL INMENSO AMOR QUE TENGO POR TI.

Coses de l'estiu ...

Summer dreams ...

The Dreamer is dreaming again...

El regalo más grande

Para ti...

Quiero hacerte un regalo
Algo dulce
Algo raro..

No un regalo común

De los que perdiste o nunca abriste
Que olvidaste en un tren o no aceptaste...

De los que abres y lloras
Que estas feliz y no finges
Y en este día de septiembre
Te dedicaré
Mi regalo más grande

Quiero donar tu sonrisa a la luna así que
De noche, que la mire, pueda pensar en ti
Porque tu amor para mi es importante
Y no me importa lo que diga la gente
Porque

Aun con celos se que me protegías y se
Que aun cansada tu sonrisa no se marcharía
Mañana saldré de viaje y me llevare tu presencia
Para que
Sea nunca ida y siempre vuelta

Mi regalo más grande
Mi regalo más grande...

Quisiera me regalaras
Un sueño escondido
O nunca entregado...

De esos que no se abrir
Delante de mucha gente
Porque el regalo más grande, es
Sólo nuestro para siempre

Quiero donar tu sonrisa a la luna así que
De noche, que la mire, pueda pensar en ti
Porque tu amor para mi es importante
Y no me importa lo que diga la gente
Porque

Aun con celos se que me protegías y se
Que aun cansada tu sonrisa no se marcharía
Mañana saldré de viaje y me llevare tu presencia
Para que
Sea nunca ida y siempre...

y si llegara ahora el fin que sea en un abismo
no para odiarme sino para intentar volar y..
y si te niega todo esta extrema agonía
si aun la vida te negara, respira la mía

y estaba atento a no amar antes de encontrarte
y descuidaba mi existencia y no me importaba
no quiero lastimarme mas amor, amor, amor...

Quiero donar tu sonrisa a la luna así que
De noche, que la mire, pueda pensar en ti
Porque tu amor para mi es importante
Y no me importa lo que diga la gente
Y tu...

amor negado, amor robado y nunca devuelto
mi amor tan grande como el tiempo, en ti me pierdo
amor que me habla con tus ojos aquí enfrente

y eres tú
Eres tú
Eres tú…

El regalo más grande

Tiziano Ferro (voces: Amaia Montero y otras)

Danys col.laterals

Imatge: REUTERS

Mireu bé aquesta fotografia.
Una altra guerra esclata sota els nostres peus.
Una que ja fa molt de temps que bull, fins que finalment ha petat.
I qui ho paga?
Quan l'esser humà entendrà que les guerres no condueixen a res?
Que no hi ha guanyadors. Que tots hi perden.
Mireu els ulls d'aquest nen.
No cal ja saber qui pot ser, ja no te identitat pròpia, ja no és ni un individu.
Pot ser la representació d'un col•lectiu que viu sota la bandera del seu petit i ja no dolç rostre. És la viva imatge de la po, i de com paralitza i anula.
No crec que viure així és el que busquen els que engeguen guerres, però això és el que obtenen; po en els ulls del seus fills, po a no tenir futur, a perdre el passat, a no poder ni viure el present.
Val la pena?
No, però... s'ho han preguntat? Han preguntat als nens, als seus fills, al seu futur, si això és el que volen?
Diuen que fan la guerra per a ells, per no viure sota opressió, per a una vida millor.
De debò?
Haurien de revisar els seus conceptes, ja que la pitjor opressió és la de l'ànima estripada, arrencada del caliu de l'amor i l'estabilitat, la de la po que queda per sempre més a dins, la de l'odi i malestar que genera.
Un món millor?
I qui el conduirà? Els fills de la po, l'odi, i la rancúnia?
Mireu bé aquesta foto. Mireu a que s'aferra el pobre infant. A una freda i llisa paret que segur canviaria pels dolços i segurs braços de la mare, que boja deu buscar-lo per tot arreu, si es que encara pot fer-ho.
Aferrat a un tros del que pot ser una llar. Una llar que potser ja no té i molt possiblement no tindrà. No en el sentit que nosaltres li donem a la paraula. No de la manera en que jo i molts de nosaltres hem sabut, des d'infants, que és tenir una llar.
Es fa una guerra per caminar endavant, per evolucionar a millor diuen, i aquest pobre infant ja no té ni unes sabates per avançar, ni un suport per a puguer fugir ràpid del seu present, que de ben segur ell no ha triat.
No sabem de quin bàndol és aquest nen, ni si en tenia cap.
Si és dels que perdran l'espera la mort en vida, ja es veu això en els seus ulls, però si és dels que guanyaran, la vida enmig de morts?... Que guanyarà ell? Ja ningú mai li traurà el sentiment de pèrdua, tot i haver guanyat, i això generarà odi, que dispararà pedres d'impotència contra si mateix, perquè ja no hi haurà enemic, perquè l'enemic serà dins seu. Un cercle irrompible.
Els danys d'una guerra son irreparables. I mentres, nosaltres tenim estomac per continuar menjant quan veiem les noticies a l'hora de dinar, i veiem imatges de sang i fetge o de pura po. Ja estem immunitzats. La violència ja forma part quotidiana de la nostra vida, i els nostres fills pugen amb ella com una companya més.
Sols que ens paréssim uns minuts, uns segons a observar els estralls de les nostres decisions com a sers humans, i penséssim i sentíssim... sols llavors, potser no veuríem fotos com aquestes.