6 / 7

Entre 6 y 7 horas
me separan de ti
de tu dia que es mi noche
y mi dia una noche sin fin

De 6 a 7 son las horas que duermo
6 sueños por noche
menos de ellos recuerdo
y algunos que no quisiera recordar

6 palabras forman
una de las frases más bellas
Te quiero con todo mi corazon
6 letras el verbo que en ellas manda
Querer

6 es el unicornio
del numero sin valor
y a su vez este
el emblema de la fantasia

En eso vivo yo
en un sueño, una fantasia
cada 6enta segundos
cada 6enta minutos
sin poder salir de ese laberinto

6 es la parte que me toca
de una pareja de numeros que se invierten
cuyo valor no importa
solo lo que ellos juntos representan

No es solo un símbolo
es la union de la mente y el sexo
la comunicacion y el placer

6 es la imagen de un cometa
que celestialmente baja a la tierra vacio
para convertirse en 9
un globo que ya lleno de esperanzas sube
a las estrellas
de donde jamas debio bajar
por que no habria males por los que pedir
ni tristeza, ni dolor

7 son los pecados capitales
7 dias de la semana
uno para cada uno de ellos
7 nombres tiene
la bestia del averno
y 7 peldaños de ruina
la bajada a los infiernos

Entonces pues
¿quien es el poseedor de este baile
de números?
¿quien sonrie y se regocija ante
la matemática exacta?

Es fácil deducirlo
666 es el numero que marco de telefónica
para saber el consumo de mi mobil
el precio que debo pagar
por disfrutar de las migajas del sentimiento

El precio de mi tortura,
de mi tributo a un poderoso caballero,
don dinero
Socio minoritario
en el poder y el control
socio de alguien que firma con este emblema

666
el de los tres angeles caidos del cielo
como cometas
en su estela hacia el fondo de la tierra.

Como la estela de mis recuerdos
hacia el fondo de mis pensamientos
hacia el fondo de mi ser
donde anida la amargura
donde se alimenta la pena
donde se muere el querer.

Hot line

What about a rainy afternoon, drinking a soft warm cocoa,
behind French windows, sitting,
almost lying surrounded by white and cream silk cushions
on wooden floor, only wearing a black bra,
black silky shorts, silk black gloves, tight black necklace,
black high heeled shoes and with a sort of naughty smile,
drinking and looking at you?

Do you want more?
Well...it would be a Sunday afternoon, after lunch.
It starts to rain
And we decide not to go out from home

Relaxing afternoon with TV or playing with our pets
But you almost fall asleep in front of the TV
because you are very tired
And I decide to have a shower
But you are not sleeping

There is only a tiny window in our bathroom,
just to allow ventilation and I open it,
To hear the sound of thunders, something I like.

And it is going on raining, and because I am in the shower
I don’t hear you coming
I open the shower and feel the warm water running down my skin
Drops slippering easily over me
My face, my arms, my whole body
...

Shall I go on?
I see...

Am completely wet with the water and when I decide
to go for the sponge... two strong hands from behind me
full of liquid soap start caressing my skin

At first I get surprised and scared
But it is you, whispering at my left ear,
shhhh, don’t move..
You take my arms and made me place them behind your head,
but remember you are behind me, so I can’t see your face,
and you say again...
Please, don’t move...let me do it for you
...
Then your hands become like two sponges
And they are slippering up and down my body
Meanwhile the water is still running over my face
And I close my eyes and open my mouth slightly, I need air,
the way you are touching me is soft but with energy
And am feeling ...

and...

Better stop?

Let’s go on then

You untie my dark and wavy hair over my shoulders
And wash my hands, and then my arms, then you go back
and do my back and my legs,

The outside side and the front, and the back, but not the inside… yet
You still don’t let me move
...
Then you go up again and press gently my breasts
I want to move, but you don’t let me

My hands go directly to the wall of the shower
Am shivering
You still go on playing
I can feel the pleasure with water running over me,
and your whispers in my ears,
and your hands

Then you go down on your knees, still behind me,
and push me against the wall
And you start washing my legs
From down to up

Water is clearing me up
You are going up washing me with your hands
Am loosing my breath
Almost moaning
And you wash me, down my back, gently
Am loosing my point of reference to the wall
My eyes are closed
Then you stand up again

Yes...

And whisper

Open your legs my dear

Water still running
I almost don’t have soap
You place some in your hands
And then you say
Close your eyes
Don’t breathe until you can count three

I do

And at number three

I feel your warm and sweet hand washing my treasure
I move my head backwards
My hands are trying to subject to the wall
But they slipper

You still doing from behind me
So, I can’t see you or hear you
You are taking your time
Rubbing me gently
Enjoying the touch of my skin there,
am getting completely wet inside

And you know it
You are not going to stop
and I don´t want you to

Then you stand up
And you turn me face to face at you
I can see the pleasure of power in your eyes
And you can see me helpless

Then your left hand goes behind my neck
And you kiss me
Kiss me hard on my lips
Am on fire but you are too

Your right hand is still foaming my treasure
But very slowly, now just rubbing me

Your passion is kissing all my body now
Destroying me
Killing my will

Water is still running over us
But you control everything
And you control the water too
With a naughty smile

You are clearing me up, everywhere
I want to touch you, kiss you, and bite you
But you still don’t let me!!

No merci for me, still standing up,
with my hands grabbing the telephone shower
hanged over my head, because you want it that way,
legs spread and you kneeled in front of me

This is too much
I beg for mercy, moaning a please

Water running over my treasure
You move the phone shower previously
so now the water goes directly over my breasts
You smile again

...

Now your hands go directly behind me and grab me firmly,
with energy, pulling me in front of your face
My treasure is facing you
You slow the water
Am shivering
Almost to death

You are few centimetres from my skin
And you blow your soft warm breath over me

God!

then you kiss me there

I feel a lightning going all trough my body
crossing my soul
I almost faint
but you go on
and on and on

Brain out of order
raining outside
thunderstorm outside and inside me
your warm and velvet lips
rubbing my sweet treasure

...

...

are you still there?

Mort d´un bolígraf

Mentre escric el que sento, el que penso,
mirant al ventall de possibilitats que t´ofereix
un paper en blanc,
hi ha un bolígraf que lluita per fugir d´entre els meus dits
presa de pànic,
per la seva condemna a treballs forçats,
durant ... ves a saber quant.
Obligat a dessagnar-se
per que jo troba una mica de pau interior.

La meva mirada s´allunya
a un fons per definir,
a un requadre dins l´autovia de la comunicació,
on gent de rostre immòbil intenten en va
comunicar-se amb mi,
però passen com vehicles vinents d´un carril contrari.
Trobades de segons,
que per a alguns impliquen molt
però per a d´altres
sols una enlluernada al camí.

La nit esgota les meves hores,
inexorable,
sense pietat.

La seva bellesa expulsa del meu interior,
mentre la lluna sembla riures de mi,
un cúmul brutal de sensacions desordenades,
sense pautes d´escritura,
ombres de records tan llunyans
i tan intensos
que la seva tornada crema.

Fonen la meva voluntat ,
estripen la meva ànima,
i he de rendir-los pleitesia,
deixant que travessin novament
el llindar del meu pensament,
sota el mal nom de Records,
encara que duguin una nova disfressa.


Records sense forma, alguns,
o sense imatge.
Empremtes d´una vida,
gravades a foc roent,
sempre damunt les mateixes marques.

No permeten que les cicatrius es recuperin,
no deixen lloc al descans de l´oblit.
No deixen decidir
Opinar,
sent sempre esclau de les sensacions
que et torturen fins la bogeria,
o t´eleven al plaer més sublim,
per tornar a fer-te caure en les terres de l´infern,
per que sentis la pròpia realitat
com part d´un malson
i t´adonis de la propietat
que vas edificant,
adquirint en aquelles infernals terres.

Com el meu propi heroi de llegenda,
que es incapaç de forjar el seu propi destí,
perquè la boira de les seves pròpies angoixes
no el deixa veure més enllà
del seu propi autocompadiment.

Màrtir d´una causa inconclusa i difosa
és incapaç de lluitar amb la llança del valor
i l´escut de l´enteresa.

I fujo,
Fujo lluny a móns de cels clars
i mar en calma.
On la tormenta s´esvaeix,
on la rosada brilla
damunt la fresca i tendra gespa
dels camps dels somnis.
On els trons donen pas a rialles de felicitat
I petons de caramel,


On les paraules son
com pomes ensucrades
i les mirades
com delicats pètals,
que lleugerament
t´acaricien l´ànima.

Un lloc
de bellesa senzilla i neta,
de desitjos transparents com l´aigua
On no hi ha preus a pagar
Ni risc, ni espines, ni por.

Un lloc a l´altre costat del mirall
On l´unic que te la clau per entrar-hi
Ara per ara
ets tu.

Un lloc on he estat altres cops.
com en un miratge,
provocat pels meus propis anhels
de puguer-hi ser
però sempre...
amb el company equivocat.

Un camí tortuós i fràgil
és el que tinc al davant.

No el puc fer sola.

No em veig amb cor.

Un cor en el que sols la teva veu,
provoca el desglaç
de totxos de gestes glaçades
i armes de paraules malsonants
que s´han anat edificant,
al revoltant del meu punt vital,
ofegant-me,
roent el meu interior,
davant la meva desesperació per omplir
el vuit en els meus braços
i un ple en els meus ulls.


Tu omples la meva mirada,
regant les llavors del meu interior
amb esperança.

La teva frescor desarma
a l´abatut heroi de llegenda,
que reposa vençut dins meu,
fent-lo somriure de nou,
mentre eleva el seu esguard,
al nou vent del destí.

Torrents d´aigua clara vessen dels meus finestrals
corrent per damunt les expressions,
acariciant les sensacions.
Il•luminant les blanques riberes del llindar de l´estat d´ànim.
L´aigua estancada s´allibera,

Comença el desgel.

Sons prohibits o impronunciables,
baixen les escales del pensament
per aturar-se, tímids, al llindar de les respostes
Ni ells mateixos creuen
que encadenats entre ells,
tinguin opció a formar aquelles belles cadències
que creien mai tornarien a formar.

Son lliures per expressar-se.

Tornar a sentir.

Viure en l´oida i els pensaments dels altres.

Existir.


Tancar finalment un cercle
i deixar-lo fugir com una bombolla,
lluny de l´alé dels meus reflexes.
Amunt, lluny de la foscor
que en un principi va causar.


Esvaint qualsevol resta de malestar,
deixant espai
als jocs innocents dels sentits,
que es senten reviure.

El cel m´obra els seus braços,
creuats de venes blanques,
plenes de la mateixa puresa
que rauxa divertida avall
creuant les meves emocions.

I tanco els ulls,
mentre els cegadors rajos de claror.
fan cua,
al llindar de la meva mirada.

Tan de bo sempre es quedessin allí.
Tu em fas sentir així.
Com quan plou suau
i l´aigua es una carícia.

Com quan no plou,
però et lleves al matí
i tot al teu voltant es plé de rosada.

Tot brilla,
com quan tu ets al meu voltant.

Els colors de la vida prenen relleu i forma,
I paraules que en un temps,
eren com vidres tallants entre els llavis,
deixen d´existir,
per donar pas a aquelles
que son com pastissets cremosos,
recent sortits del forn.
Tebis, com les teves mans.
Suaus com els teus petons.

És arribat el descans de l´heroi,
després de tantes batalles.
S´ha guanyat gaudir del triomf
damunt la penombra.
Tu cuidaràs d´ell,
i ell de tu.
I la pèrdua de la seva espasa,
dessagnada damunt el paper,
haurà pagat la pena.

S´obren portes a un sentir,
vell i nou a la vegada.
Ja no caldrà fugir,
al castigat mon dels somnis,
d´on sempre havia de pagar el preu
de despertar.

Al teu costat
vull estar desperta,
per sempre més amor meu,
mentre m´alimentis amb els teus anhels
i desitjos d´un futur compartit.

Un futur incert, cert.
Però un futur.

Paraula que ja havia deixat d´existir,
en els anuaris de les meves memòries.

Paz interior

Este escrito que encontré no es mio, y no se de donde salió, me lo enviaron a mi correo hace ya algunos años, pero me pareció digno de estar colgado en todos los blogs de este planeta nuestro. Así pues... Enjoy it & help yourself!

Hay que estar atentos y alerta a síntomas de paz interior.
Los corazones de mucha gente han sido expuestos a esta paz interior,
y es posible que gente de todas partes pueda sufrir,
lo que se podría llamar una epidemia.
Esta seria una grave amenaza para la condición conflictiva estable en todo el mundo.

ALGUNOS SÍNTOMAS DE PAZ INTERIOR

• Tendencia a pensar y actuar espontáneamente.
No con miedos basados en experiencias pasadas.
• Una habilidad sin duda, para disfrutar cada momento.
• Pérdida de interés en juzgar a otros.
• Pérdida de interés en juzgarse a uno mismo.
• Pérdida de interés en interpretar lo que hacen los demás.
• Pérdida de interés en conflictos.
• Perder la habilidad de preocuparse. (Esto ya es muy serio)
• Frecuentes, emocionantes episodios de apreciación.
• Sentimientos de conexión con otros y con la naturaleza.
• Frecuentes ataques de sonrisas.
• Una tendencia incrementada de dejar que las cosas pasen,
en lugar de hacerlas pasar.
• Una receptividad incrementada a sentir el amor de otros
y la necesidad incontrolable de extenderlo.


CUIDADO: Si tienes algunos o todos los síntomas arriba mencionados,
se te avisa de que tu condición de paz interior está tan avanzado,
que es ya imposible de curar.
Si frecuentas a alguien con estos síntomas,
te avisamos que estás por propio riesgo.

El Roure i el Mar

En un temps molt remot, i en un lloc tan llunyà,
i alhora tan a prop i present que gairebé crema, hi vivia un Roure,
tan robust i fort, que feia acotar el cap a tots aquells que s’atansaven a créixer vora seu, i feia alçar-lo d’admiració a tots aquells que sabien veure aquella fermesa.

Era un arbre singular, no n’hi havia cap com ell,
ja que on es vist que un Roure tan magnífic creixi a la vora del Mar?
De fet ni ell mateix se n’havia adonat.
Tenir el Mar a la vora era un agradable costum.
Aquest era per a ell una vista magnífica, un balcó a l’horitzó,
un lloc en calma on reposar la mirada, o al menys això semblava.

Li agradava mirar-lo,deixant així, fruir els seus pensaments,
mentre mirava aquell doll immens d’aigua blava.
Però a ell no li calia l’aigua del Mar, vora d´ell tenia un Estany
on reflectia la seva ombra.

I així, tot i que el Roure i l’Estany eren un, la mirada d’aquest es perdia molts i molts cops en la fondària del Mar, en un fons que mai havia vist i que el fascinava.

Tantes i tantes històries de vaixells que provaren de creuar-lo,
i havien naufragat, cap el fons més fons, enamorats
d’aquell misteri que fins hi tot els ofegava, deixant en el Mar
tan amargs records, que havia d’engolir-los amb tresors inclosos.
I aquests romanien ben al fons, on ningú podia arribar-hi,
ja que era l’únic que el Mar volia protegir.

Tants cops les havia sentit el Roure aquestes històries sobre el Mar,
de gavines que reposaven a les seves branques, sempre volant d’un lloc a l’altre
i establint una correspondència natural, la seva connexió comuna.

Però el temps passava i el Roure s’anava fent més alt i ferm dia rera dia,
fins que un dia el Mar ja no va poder evitar que es reflectís damunt d´ell.

Pel Roure era una nova experiència, però i pel Mar?
Ell ja no podria cobrir-se, l’alçada del Roure ja no li permetia.
Ara ell era capaç de veure en el seu interior i el seu escut
d’aigua blava passà a ser transparent.

Aquesta visió mig enamorà al Roure però el feu dubtar,
ell ja tenia un lloc on reflectir-se, també transparent i quiet vora seu,
en canvi el Mar sempre anava i venia. Havia de triar.

Poc a poc el Mar s’enamorà d’aquell reflex
intentant que l’Estany no s’adonés de res, i de fet així era,
ja que reposava quiet a rens de terra, vora el Roure, segur de la seva set.

Havia de ser un secret, però algunes gavines, més avispades que d’altres,
ja el coneixien, i d’altres ho començaren a veure.

El Roure començà a enviar senyals al Mar, en forma de fulles,
i aquest el corresponia amb altes onades que el feien feliç.

Però el Mar no arribava al Roure, no podia tocar-lo, acariciar-lo, sentir-lo,
i ni molt menys apagar la seva set, això ja ho feia l’estany.
I la tristesa del Mar anà fent-se més i més gran.
Ja ni les fulles enviades que canviaven el seu color el consolaven.

El Mar havia d’acceptar les seves limitacions,
i les llàgrimes que s’anava empassant l’anaven salant.
Ja tenia el color que el Roure li havia ofert
però també la salabró que ell sol s’havia engolit.

El Roure també estava trist, però res podien fer
i aquesta tristor provocaria que el ferm arbre perdés les seves fulles
al final de cada estiu, en direcció a aquell record, a aquell sentiment.
I així és encara, potser com ha de ser.

Tot i això, el Mar sempre somia,
pensa que potser algun dia podrà apagar aquella set,
té molta aigua per oferir, així tornaria a ser tan dolç com era
i transparent pel Roure altre cop.

Però aquest ha continuat la seva vida feliç vora l’Estany,
tot i que en les seves fulles hi ha un alé de tristor,
i quan cau la nit s’alça la seva feblesa
i mira de reüll la foscor del Mar, i aquell reflex que la lluna li ofereix.
Tot queda amagat en el seu interior i en el seu silenci.

El Roure ho sap i ho respecta, res no diu, sols escolta...
aquella remor involuntària del Mar,
que li fa saber que ell sempre serà allí,
i amb això ja en té prou.

Però és realment així?
Una pregunta sense resposta, que de segur mai la tindrà,
sols resta esperar, mentre el Mar espera mirant amb nostàlgia
el somriure de l’esguard d’un record.
En el que hagués pogut ser...

Potser algun dia.....

Som a casa

La llar de foc encesa
El televisor alt de volum
El repic de les claus al cendrer del rebedor
El tarareig de cançons desconegudes,
per nosaltres perdudes en un temps
en el que encara no hi érem

La lluentor del vostres ulls
El somriure espontani
L´alegria que sentiu en veure´ns
repartida a tots per igual

Tornar a ser nens
cada cop que estem junts
quan ja fa temps
que hem deixat de ser-ho

Saber-nos una barreja vostra
suma del vostre amor
que ha fet de nosaltres
el que som ara

Ser llavor d´una llar,
un nom
cimentat dins quatre parets
paciència, comprensió, sacrifici i amor
entre altres

Som el resultat de tot això

Per això vora vostra, pares,
Sempre,

Som a casa

Distancia

Tengo un pensamiento
que no me abandona
que me persigue dia tras día
Despierta
o en mis sueños

Es un pensamiento hermoso
Una imagen celestial
Un recuerdo
imborrable
del hecho
que no hay recuerdo

Es un suspiro en mi garganta
que ni sube ni baja
Un reflejo
en mi copa de champaña
cuando abro mis labios
queriendo beberlo

Es su frescura
en mis ojos
mientras rueda
por mis mejillas
Por que no puedo retenerlo
entre mis brazos

Es un pensamiento
dulce por la ilusión
amargo en la distancia
Es de solo un obstáculo
Con tantas virtudes...

Es un sueño
que no deja de serlo
Es mi fortaleza
y mi debilidad
Es mi ansiedad
y mi calma
Es mi furia
y mi candor

Tiene forma tormentosa
Irreal en mi presente
Aire de sueño
Lluvia de dolor
Gritos de trueno
Granizo de rabia
Besos de hielo cristalizado
Frío de dolor
Inundaciones de impotencia

Y luego la calma
con todas mis ideas destrozadas
Mis ilusiones mojadas
Pero siguen ahí
Esperando el Sol
y su calor

Que dé forma luminosa
a todo un renacer
Real en mi futuro,
Brisa de ensueño
Rocío de excitación
Suspiros de nubes
Llovizna de caricias
Lluvia de crema y nata
Calor de Amor

Y en la cima de esta montaña
llamada Esperanza
Sigo esperando
a que salga el Sol

Por que yo sé
que ese día llegará
Por que ya sé que existe
aunque solo te vea
en mi atardecer
que es el tuyo o
en tu amanecer
que es el mío,
en mi blanca
e infinita oscuridad

En mis Días sin Sol
y tus Noches sin Luna
A esto estamos castigados
por el tiempo y la distancia

Pero esto cambiará
porque el sentimiento
todo lo puede,
Porque esta montaña
no existiría,
Y si así es
es porque alguien
alguna vez
vio cumplido
Su sueño

Y aquí estaré
de pie
contra los elementos
y gritando a los 4 vientos
que no quiero desfallecer

Por mucho que a veces
me falten las fuerzas
para seguir
plantando cara
a la espada del destino,

Pero no importa
Porque
Por mucho que esta acuchille
mi pecho
Buscando mi corazón
No podrá encontrarlo
Porque lo tienes tu

Porque
Por mucho que acaricie
mi deseo
Presentándome
Hermosos astros
Mi estrella eres tu

Porque
Por mucho
que corte mi envoltorio
y su amenaza sea
diluir mi voluntad en sangre
a sus pies
No me rendiré a su poder
Mientras penetra en mi
Porque mi aliento de vida
Eres y serás tu

Y aunque a veces me siento
despojo abandonado
de la voluntad y pensamiento
de los dioses
Eros sigue atravesándome
Con sus flechas
Para que no olvide,
Para que mi sufrimiento sea
Grande y eterno

Pero ellos
No saben
que esto refuerza
lo que siento por ti

Por el esfuerzo
que me esta costando
Mantener
el fuego de este amor
tan luminoso e intenso
que mis ojos apartar
de él no puedo,
ni quiero

porque la visión
de tu alma
arropada por las llamas
es un éxtasis
para mis ojos cerrados

Observan tu semblante
en la profundidad de mis pensamientos
y me estremece el desplegar
de tus alas en el tormentoso fuego
tan solo
para acariciar
mi alma

Entonces pues
¿Quien quiere despertar
cuando la vida es sueño
y la esperanza es el sueño
del hombre despierto?
Yo no amor mío

Por eso digo
Que yo tengo un pensamiento
Que no me abandona
Que me persigue...
¿Pero que haría sin él
que me da vida?

Hallaría la muerte
de mi alma y de mi ser
En las fronteras
del deseo ajeno

En brazos de otros astros
que lamerán lascivos, babeantes
los contornos de mi cuerpo
Sin ver nada más
que su propio deseo

Mientras mi cuerpo hueco
sostendrá una mirada vacía
que llorará
Por la perdida
de un sueño

Y prefiero tener
ese pensamiento
Aunque solo sea
lo único que de ti tengo
Aunque sea lo único...
Que al menos...
Sea eso,
Nuestro,
Único.