Estimar-te

Com deixo d'estimar-te?
Aquesta pregunta me la faig cada mati quan em llevo,
i cada nit quan em vaig a dormir, son estones en les que tu sempre ets present en el meu cap... apart de molts d'altres moments.
Com m'oblido de tu? quan realitats tan diferents ens separen?
No vull oblidar-te, vull que siguem sent amics, però la teva mirada em derrota i el teu somriure em crema per dins.
Que puc fer? Ho intento amb totes les meves forces, de debó! No voler-te amb mi de nou, no desitjar-te a cada pas, no esperar una trucada teva amb un simple... Hola, com va? no desitjar, no esperar, no voler, no...
Deu meu, que puc fer?
Se que tu també fas un esforç per no fer-me mal, per no perdre'm tampoc com amiga, i amagant o camuflant frases o coses teves perque no em senta malament. Creus que no ho veig? En soc plenament conscient que algu altre esta amb tu, ja ho vam parlar.
Però no creia que el camí cap a una amistad després d'haver-te estimat tant fos tan dur. Esta sent realment un camí molt costerut.

Tot i això vull fer-lo, perque t'estimo massa com per perdre't del tot, i si l'únic que puc tenir de tú, ja no son ni cendres del que vam tenir, doncs ho hauré d'aceptar. Si tu estimes de nou, per molt que m'estripi per dins, ho he d'acceptar.
I ho estic fent, i ho seguiré fent, pel respecte que et tinc, pel gran amor que perviu dins meu, i perque per damunt de tot, inclós per damunt dels meus sentiments, vull que siguis feliç, si és que ho ets. Perque si no és així... no vull ni pesar que es suposa que estariem fent, o a quin joc macabre de tortura psicològica mútua estariem jugant.

Vull pensar que la persona amb qui estas t'ompla en tots els sentits. Que no és sols algú amb qui pasar-ho molt bé, o a qui puguis desitjar.
Vull pensar que sigui algú amb qui et plantegis compartir, tenir aquella complicitat, mirar-vos als ulls i saber a l'instant que penseu o que sentiu. Algú que et demostri quant t'estima i et faci sentir més enllà del plaer. Algú a qui mirar als ulls i dir... vull passar la resta dels meus dies amb tu. Algú que pensa primer en tú abans que en si mateix. Algú a qui protegir i cuidar al igual que farà amb tu. Algú que et recolzarà en tot i compartirà les teves idees, si tu creus fermament en elles. Algú que t'acariciarà el rostre, i t'estarà acariciant l'ànima. Algú que estarà sempre amb tu i per tú.

Si has trobat algú com he descrit, amb el que crec que vam compartir tu i jo, ets molt afortunat, perque realment has retrobat el que jo he perdut, l'amor més pur, i m'alegro molt per tu si és així. Però com ja he comentat abans... si no ho és... que estariem fent? Perque?

Vull pensar i respectar que és així perque sinó no entenc res.
I si penso que és així, tiraré endavant com vaig fent fins ara, sense tu al meu costat, sols com a amic, que de fet ja és molt.
Tot i que donaria mitja vida per recuperar-te, i aquest cop seria tan diferent.. prou amagar-se, prou callar, clamar al mon sencer que ens estimariem i tan ens faria. Seria somriure sens parar, serien... tantes coses iguals i tantes de diferents. Jo he aprés molts dels meus errors i se que tu també ho estàs fent. Si ens tornessim a estimar... seria tan diferent...però ara per ara no és així, és la teva decisió i la respecto.

Ara aquests dies sols em pregunto com seguir, com mirar endavant i com deixar enrera, com recordar sense dolor, com mirar-te sense sentir aquella punxadeta a l'estomac del nostre últim petó, com aguantar-me les ganes de tocar-te, d'abraçar-te, de... somriure sent un.

Fa poc vaig tornar a la platja, a l'escullera, on repiquen les ones a somiar i a rescatar un record perdut, i vaig ser feliç. Feliç per haver tingut aquell moment, i per haver-lo compartit amb tu. I vaig tornar a casa amb un somriure, havia fet les paus amb part del meu passat, encarant-lo de nou i sobrevivint al sentiment. El mar és una mica més salat ara, però jo vaig sentir que m'alliberava. Vaig tornar a casa amb un somriure.

No sé ben bé perquè escric tot això, suposo que per tornar a sentir aquella sensació d'alliberament de la meva pròpia presó de sentiments. No ho sé però ho faig, i em sento bé. No és un escrit per recriminar, ni per recordar, ni tan sols perque el puguis llegir tu. És un escrit per a mi. Per mesurar l'intensitat del que és l'amor quan es té i quan no, per encarar les noves situacions, per afrontar les pèrdues, per adonar-me dels teus valors i dels meus. Per deixar escrits un munt de pensaments sobre el que per mi és estimar.

Alegra't i molt si tan sols t'arriben a estimar la mitat del que t'he estimat jo. Si t'arriben a valorar la mitat del que ho he fet jo. Si arriben a fer la mitat de les coses i bogeries que jo he arribat a fer per tu o per nosaltres, i que per suposat no saps ni sabràs, perque aquestes coses no es fan perque l'altre les sapigui, sinó per amor, en el sentit plé de la paraula. I tan debó em superin a mi i de molt, perque siguis plenament feliç.
Jo em quedo amb el pensament de que tu també m'has estimat i això em conforta. No he sigut tan sols un passatemps per tu, o algú amb qui passar-s'ho be. Hem aprés moltes coses junts i em madurat idees i sentiments junts, tot i la situació en que estavem, i amb això em vull quedar. No amb la tristor de la pèrdua, sinó amb la gratitut d'haver-te tingut al meu costat estimant-me. I amb això vull que et quedis tu, si mai llegeixes tot això, no amb el record d'una noia trista, apagada amb el sobrenom de "Ex". Vull que et quedis amb els bons records de mi, amb les rialles, amb els moments especials viscuts, que son molts. Vull que quan pensis amb mi et surti un somriure, i no una cara de preocupació. Jo me'n sortiré de tot això, amb tu o sense tu, per mi, perque tinc dret a ser feliç i retrobaré aquesta felicitat, torno a dir, amb tu o sense tu.

Per tant tal i com hem dit siguem amics, bons amics, però permet-me de tant en tant aquestes capbussades dins el meu mar interior per apaciguar les tormentes internes, perque encara hi són. Amb el temps amainaran, i tornarà a sortir el sol per a mi. Al menys ja sols hi ha nubols, ja ha deixat de ploure i et puc mirar com amic, sense angoixa.

No vull que ens deixem anar de la mà, no vull distanciar-me de tu, ets massa important per a mi, en molts aspectes de la meva vida. Vull aprendre a controlar el meu interior i ho estic fent millor del que creia que podria fer-ho. Sols necessito temps i el teu recolzament. Seguim caminant junts, aprenent junts, ni que sigui de manera diferent. Si he d'acceptar el que hi ha, per tu ho faré, i saps que així serà.
Però no em demanis mai que deixa d'estimar-te, perque no pasarà, mai pasarà. Sempre t'estimaré ni que sigui des del fons del record. El temps anirà posant sostres damunt aquest sentiment, poc a poc, fins que no sentiré el seu dolor ofegant-me el cor, però allí estarà. Guardat, no esborrat. I si tu no ets amb mi doncs tiraré endavant sense tu com a company de vida. Sols espero al menys que si hi siguis com fins ara, com amic, fins que m'acostumi del tot al meu nou paper en aquesta obra de teatre que és la vida.

Crec que sols així, deixaré de preguntar-me com deixo d'estimar-te...