Automàtic

Com una tempesta molt esperada han arribat els canvis a la meva vida, els tant ansiats, premonicionats i esperats canvis.
I tot just ja cau l'aigua...quan m'adono...que potser no he mesurat el pes dels meus desitjos de canvi.
Perque ja plou, si, però no com jo esperava.
La pluja sempre torna allà on ja ha plogut i on menys se l’espera.
El canvi que porta és el fi de la sequera, la renovació del que hi ha, la vida.
Però quan és tempesta, per acumulació, pel pes dels desitjos, porta soroll de trons, degut als llamps on abans sols havia un cel de núvols.

Flotant entre les lletres, travessant-les amb els ulls tancats, buscant les paraules, i pensant on dir-les i com dir-les, em trobo al llinda del canvi. Un viatge que creia haver fet jo, però és el viatge qui m'ha buscat a mi.
Ara ve tot alhora.

Jo he volgut trencar amb el passat, desar-lo, oblidar-lo, però ell no s'ha volgut oblidar de mi, i davant la meva decisió de dir prou, s'ha revelat amb més força que mai, incontrolable, com la ventada freda abans de l'aigua.

Els canvis en el futur, de la gent del meu passat, s'acumulen a la meva entrada al món del tant esperat canvi, però el canvi no és per a mi, és per a ells, i jo m'hi veig arrossegada. M'han fet part dels seus canvis, que ara també passen a ser els meus.

Tempesta.

És com quan vas en tren i mires per la finestra. No saps si ets tu qui vas a molta velocitat dins el tren i veus passa el que hi ha fora, o si ets tu el que estàs quiet i el que passa fora a molta velocitat és el que t'envolta.
Ara em sento així, en una espiral que no controlo, en un món que va a vertigen sense comptar amb mi, en un twister que com més temps passa més es cargola i més difícil és de preveure, i que m'arrastra des d'un passat llunyà a un present que no entenc i a un futur no previsible.
La inseguretat m'envaeix.

He volgut clausurar els meus fantasmes, un darrera l'altre, però ho he degut fer en una gàbia poc forta, per què sembla que aquesta a rebentat i ara lliures tornen a encerclar-me, tots alhora, ballant al meu voltant, com dient-me que no puc, que no se'm permet fugir d'ells.

Una amiga m'ha dit que les situacions de la vida son com cercles on hi ha boles dins.
Si no els tanques del tot, les boles sempre s'escapen, i et colpegen, si més no alguna, que et recorda que hi ha alguna cosa per tancar.

La vida son etapes, aquests cercles, que si no tanquem, tornen i tornen, fins que ens decidim, i fent l'acció correcta, podem tancar, assolint la seva saviesa.
I ara vull jo sentir-me com un cercle ple de boles, davant el que escric. Bolcant-les amb tot el que sento sense pensar, sense parar, sense arreglar el que escric, amb el pensament en pilot automàtic, escrivint sobre totes les boles tal com surten i tantes com n'hi ha.
Com un núvol descarregant aigua per alliberar-se...
Simplement per què no us entenc.

No entenc per què i per a que em busqueu ara.
I a tots 5 alhora... menys.

És que totes les vostres vides esperaven un canvi igual que jo i ens hem trobat tots a la mateixa estació d'enllaç?
És que tots volíem el mateix canvi i no ho sabíem per què no ens hem sabut comunicar?
I heu reaccionat tots alhora?

Mai se m'ha donat be el billar, però a 5 bandes menys.
Volia un canvi, però no viure el de 5 i menys estar-hi immersa, sense sortida.
M'oloro que si no em deixo portar, no tancaré els cercles i em seguiran caient boles damunt el cap, o algun llamp de tempesta.
Tan de bo tot això em porti definitivament a poder entendre el meu de canvi o a adonar-me que ja l’estic vivint.

L' última mirada enrere

M´agradaria dir-te tantes coses...
Ha passat molt temps ja des de l´últim cop
en que et vaig veure com tant havia volgut.
Molt temps...

Em van quedar tantes coses per fer,
per ensenyar-te, per aprendre amb tu...
Tantes idees, converses, rialles
que no van arribar a tenir lloc
Tantes...

Han quedat tants moments...
com cambres buides d'una casa inexistent,
a la qual els mobles ja no van arribar
Ni tampoc la casa de fet
potser per inèrcia...

Vaig pecar de confiada,
d' angoixa a potser tornar a perdre
de por a fer o a no fer
d'inseguretat de no poder oferir
I vaig perdre...

No vaig tenir opció
no me la vas donar.
Quan em començava a adonar del que estava vivint
et vas fer enrere
I te'n vas anar...

No et vaig poder oferir
tot el que tenia per donar-te.
Encara païa la situació, la novetat...
No et vaig poder disfrutar
ni jo a tu, ni tu a mi

I ara que miro enrere
després de tornar-te a veure, dins meu
et faig sabedor de tot això
per si vols entendre, per si vols escoltar
per si vols, per si pots...

Se que el dubte t'ha vingut a veure
i la teva pròpia fe ha trontollat.
Això no son bons ciments, i la teva por tornarà.
Llàstima per què res haurà canviat.
I serà tard...

El meu tren ja ha arribat
marxo de l'estació dels records.
El meu viatge ha començat.
Sols giro el cap
mirant el que i a qui deixo enrere

La decisió és difícil.
També ha començat per a tu.
M'hauria agradat donar-te tantes coses
viure, compartir tants instants
Però el canvi ja és aquí

No faré sola aquest viatge,
hi ha més passatgers i estacions,
però en aquest, ara per ara
sols tinc bitllet per a mi.

Sols em resta desitjar-te
per a tot, el millor
amb els meus més sincers desitjos
i molta sort...

Perquè...
ens farà falta.

(De fons "Algo Contigo" de ROSARIO FLORES / CD: PARTE DE MI)

Los funcionarios no lloran

Artículo aparecido en el diario EL MUNDO.

El profesor Cuyami hace un retrato del estado de la educación a
través de la confesión de su hastío. Alumnos, compañeros profesores,
políticos y padres pasan por esta galería del desencanto.

Estoy cansado de escucharle a los compañeros: «Fulanito a mí
me trabaja».
Estoy cansado de que no me hagan caso los alumnos,
ni nadie.
Estoy cansado de los dolores de garganta.
Estoy cansado de escuchar que los profesores no trabajamos.
Estoy cansado de que mi director tenga un horario donde no existen
la mitad de sus horas.
Estoy cansado de que siempre que escucho
«don» sea con ironía.
Estoy cansado de los consejos de muchos pedagogos,
que no han entrado en un aula jamás.
Estoy cansado de que los políticos se apunten tantos que no mete
nadie, pero que si alguien los metiera, seríamos nosotros.
Estoy cansado de solucionar robos de lapiceros y estuches.
Estoy cansado de temer por la chapa de mi coche.
Estoy cansado de planes absurdos como el proyecto de calidad, las ecoescuelas,
los espacios de paz y todas esas sandeces que no arreglan nada.
Estoy cansado de rellenar partes que no sirven y de que se
critique Educación para la Ciudadanía habiendo quinientas
cosas que están peor.
Estoy cansado de pedirle a los alumnos que abran el libro.
Estoy cansado de escuchar cómo me faltan al respeto.
Estoy cansado de leer noticias de agresiones a docentes,
sin que nadie haga nada.
Estoy cansado de tener que coger el coche cada mañana
y de conducir para llega a mi puesto de trabajo
mientras muchos impostores aducen una comisión de servicio
por enfermedades que no existen.
Estoy cansado de la falta de medios, de las clases de más de
treinta alumnos y de sentir que nadie me escucha mientras hablo.
Estoy cansado de regañar a los hijos, de regañar a los padres
y de que los segundos compren motos a los primeros para
celebrar que los he suspendido.
Estoy cansado de ver alumnos promocionar, sin aprobar ni el recreo.
Estoy cansado de poner notas que no sirven de nada.
Estoy cansado de corregir gratis pruebas extraordinarias
que se inventa la Junta para engañar a la gente.
Estoy cansado de perseguir a los camellos, de buscar
droga en las mochilas, de descubrir a niñas embarazadas,
de hacer de psicólogo, asistente social, estetícista y hombre de
la limpieza.
Estoy cansado de ver papeles por el suelo, de escuchar
gritos en los cambios de clase, de la Ley del Menor, de las
Leyes de Murphy, de ser mirado como un traidor por los alumnos
y un mercenario por los padres.
Estoy cansado de las promesas de la Junta, de los sindicatos,
de las propuestas de los sindicatos, de las propuestas
que nunca llegan a nada, de los aumentos de sueldo que nos «proponen»,
de asistir al Centro por la tarde para perder mi tiempo,
de los cursos del CNICE, de los cenizos cursos del CEP,
de preparar actividades que los alumnos no aprecian, del lenguaje
no sexista, los membretes de la Junta sobre cualquier cosa,
los accidentes, las bibliotecas sin libros y los centros TIC sin
demasiados ordenadores y con demasiados tics.
Estoy cansado de los inspectores. Sí, estoy cansado de los
inspectores.
Estoy cansado de que todo el mundo le eche la
culpa de todo a la educación, de que las familias se desmoronen,
de llegar a punto del colapso a casa, de las ganas de matar
a alguien, de no poder castrar químicamente a los futuros violadores
que acosan ya a ciertas alumnas, de los padres que fuman
porros delante de sus hijos, de los políticos, de todos los
políticos, de absolutamente todos los políticos, de las leyes de
Educación, reformas, contrarreformas, análisis e informes infumables.
Estoy cansado de pasar frío en invierno, de pasar calor
en verano, de la falta de corporativismo, de no ser ni tener
autoridad, de que lo rompan todo, de no poder dar clases, de
que los contenidos sean una anécdota porque son secundarios
en Secundaria, de pedir perdón por explicar a última hora, de
las programaciones y unidades didácticas, de colocar unos en
vez de ceros, de ver cómo todos se cruzan de brazos, de sentir
miedo, de ser engañado, de sentirme solo, de saberme sembrador
en el desierto, de tantas mentiras, hipocresía, falta de educación
en Educación, blasfemias, políticas e ira.
Estoy cansado. Pero lo sé: son solo gajes del oficio.
Los funcionarios no lloran, pero sí pagan impuestos.

.....................

Después de leer esto y sentirme tremendamente identificada, llegas a ese punto en tu mente en que te preguntas... ¿esto es lo que yo queria ser de mayor?
Creo que debo replantear mis opciones de futuro.