Mort d´un bolígraf

Mentre escric el que sento, el que penso,
mirant al ventall de possibilitats que t´ofereix
un paper en blanc,
hi ha un bolígraf que lluita per fugir d´entre els meus dits
presa de pànic,
per la seva condemna a treballs forçats,
durant ... ves a saber quant.
Obligat a dessagnar-se
per que jo troba una mica de pau interior.

La meva mirada s´allunya
a un fons per definir,
a un requadre dins l´autovia de la comunicació,
on gent de rostre immòbil intenten en va
comunicar-se amb mi,
però passen com vehicles vinents d´un carril contrari.
Trobades de segons,
que per a alguns impliquen molt
però per a d´altres
sols una enlluernada al camí.

La nit esgota les meves hores,
inexorable,
sense pietat.

La seva bellesa expulsa del meu interior,
mentre la lluna sembla riures de mi,
un cúmul brutal de sensacions desordenades,
sense pautes d´escritura,
ombres de records tan llunyans
i tan intensos
que la seva tornada crema.

Fonen la meva voluntat ,
estripen la meva ànima,
i he de rendir-los pleitesia,
deixant que travessin novament
el llindar del meu pensament,
sota el mal nom de Records,
encara que duguin una nova disfressa.


Records sense forma, alguns,
o sense imatge.
Empremtes d´una vida,
gravades a foc roent,
sempre damunt les mateixes marques.

No permeten que les cicatrius es recuperin,
no deixen lloc al descans de l´oblit.
No deixen decidir
Opinar,
sent sempre esclau de les sensacions
que et torturen fins la bogeria,
o t´eleven al plaer més sublim,
per tornar a fer-te caure en les terres de l´infern,
per que sentis la pròpia realitat
com part d´un malson
i t´adonis de la propietat
que vas edificant,
adquirint en aquelles infernals terres.

Com el meu propi heroi de llegenda,
que es incapaç de forjar el seu propi destí,
perquè la boira de les seves pròpies angoixes
no el deixa veure més enllà
del seu propi autocompadiment.

Màrtir d´una causa inconclusa i difosa
és incapaç de lluitar amb la llança del valor
i l´escut de l´enteresa.

I fujo,
Fujo lluny a móns de cels clars
i mar en calma.
On la tormenta s´esvaeix,
on la rosada brilla
damunt la fresca i tendra gespa
dels camps dels somnis.
On els trons donen pas a rialles de felicitat
I petons de caramel,


On les paraules son
com pomes ensucrades
i les mirades
com delicats pètals,
que lleugerament
t´acaricien l´ànima.

Un lloc
de bellesa senzilla i neta,
de desitjos transparents com l´aigua
On no hi ha preus a pagar
Ni risc, ni espines, ni por.

Un lloc a l´altre costat del mirall
On l´unic que te la clau per entrar-hi
Ara per ara
ets tu.

Un lloc on he estat altres cops.
com en un miratge,
provocat pels meus propis anhels
de puguer-hi ser
però sempre...
amb el company equivocat.

Un camí tortuós i fràgil
és el que tinc al davant.

No el puc fer sola.

No em veig amb cor.

Un cor en el que sols la teva veu,
provoca el desglaç
de totxos de gestes glaçades
i armes de paraules malsonants
que s´han anat edificant,
al revoltant del meu punt vital,
ofegant-me,
roent el meu interior,
davant la meva desesperació per omplir
el vuit en els meus braços
i un ple en els meus ulls.


Tu omples la meva mirada,
regant les llavors del meu interior
amb esperança.

La teva frescor desarma
a l´abatut heroi de llegenda,
que reposa vençut dins meu,
fent-lo somriure de nou,
mentre eleva el seu esguard,
al nou vent del destí.

Torrents d´aigua clara vessen dels meus finestrals
corrent per damunt les expressions,
acariciant les sensacions.
Il•luminant les blanques riberes del llindar de l´estat d´ànim.
L´aigua estancada s´allibera,

Comença el desgel.

Sons prohibits o impronunciables,
baixen les escales del pensament
per aturar-se, tímids, al llindar de les respostes
Ni ells mateixos creuen
que encadenats entre ells,
tinguin opció a formar aquelles belles cadències
que creien mai tornarien a formar.

Son lliures per expressar-se.

Tornar a sentir.

Viure en l´oida i els pensaments dels altres.

Existir.


Tancar finalment un cercle
i deixar-lo fugir com una bombolla,
lluny de l´alé dels meus reflexes.
Amunt, lluny de la foscor
que en un principi va causar.


Esvaint qualsevol resta de malestar,
deixant espai
als jocs innocents dels sentits,
que es senten reviure.

El cel m´obra els seus braços,
creuats de venes blanques,
plenes de la mateixa puresa
que rauxa divertida avall
creuant les meves emocions.

I tanco els ulls,
mentre els cegadors rajos de claror.
fan cua,
al llindar de la meva mirada.

Tan de bo sempre es quedessin allí.
Tu em fas sentir així.
Com quan plou suau
i l´aigua es una carícia.

Com quan no plou,
però et lleves al matí
i tot al teu voltant es plé de rosada.

Tot brilla,
com quan tu ets al meu voltant.

Els colors de la vida prenen relleu i forma,
I paraules que en un temps,
eren com vidres tallants entre els llavis,
deixen d´existir,
per donar pas a aquelles
que son com pastissets cremosos,
recent sortits del forn.
Tebis, com les teves mans.
Suaus com els teus petons.

És arribat el descans de l´heroi,
després de tantes batalles.
S´ha guanyat gaudir del triomf
damunt la penombra.
Tu cuidaràs d´ell,
i ell de tu.
I la pèrdua de la seva espasa,
dessagnada damunt el paper,
haurà pagat la pena.

S´obren portes a un sentir,
vell i nou a la vegada.
Ja no caldrà fugir,
al castigat mon dels somnis,
d´on sempre havia de pagar el preu
de despertar.

Al teu costat
vull estar desperta,
per sempre més amor meu,
mentre m´alimentis amb els teus anhels
i desitjos d´un futur compartit.

Un futur incert, cert.
Però un futur.

Paraula que ja havia deixat d´existir,
en els anuaris de les meves memòries.