Mentre ens abracin les paraules

Sempre hem tingut tant de que parlar i compartir... tot i els canvis que t'han vingut (el pis nou, ciutat nova, parella nova, vivències noves...).
Encara ens quedava molt per fer; coses que teníem planejades, coses que varem dir que faríem, que per les qüestions que fossin (diners, feines mútues, situacions diverses, imprevistos, accidents...) no van tirar endavant, i m'agradaria tant encara poder fer-les... tot i que ja no serà així, possiblement.

Ja ets independent, un nova etapa ha començat per a tu. Una etapa que, al menys jo, sempre havia somiat que ens arribés. Arribar a aquell punt d'independència que t'obrís les portes a una maduresa diferent, una nova manera de tornar-nos a conèixer, però... aquesta etapa, aquest punt va arribar tard per "nosaltres"; la situació, el destí, la lluita interna, el desgast... al final de ser els que més s'estimaven, vam passar a ser dos presoners del gran amor que ens unia.

Mai ho hauria volgut així, i se que tu tampoc, però la vida dona toms i les coses van com van, seguint el curs que han de seguir, i si és així per alguna raó serà.
De vegades les coses no s'entenen, però toca passar-hi igual.

Suposo que et preguntaràs perquè escric tot això ara.

Crec que sols des de fora és quan es veu millor el que passa i el que ha passat. Perquè potser em faltaria valor per fer-ho cara a cara, perquè no hem sortirien les paraules adequades, perquè la paraula escrita no se l'endú el vent, per moltes altres coses...

Tot i això, soc capaç de veure la realitat, i la teva nova situació que m'ha exclòs del teu món, fent-me un mal terrible. Tancant-me entre mails, vídeos, fotos i records.
Saps que lo nostre no es va acabar per falta d'amor. Llavors imagina com senta a algú que t'estima que desapareguis de la seva vida, gairebé sense deixar rastre. El buides.
I ara tu podries dir-me: "vas ser tu qui va dir prou".
I jo hauria de callar, però algú ho havia de fer, abans que tot l'amor que havia entre nosaltres morís de pur desgast, d'empresonament, i d' enganxoses costums.
Tristament en això es convertia, ho saps molt bé. La teva llibertat era la meva presó, i per tu estar amb mi, allunyats de tot, va passar a ser la teva.

Començàvem a ser dos estranys i t'estimava massa per permetre que ens passes això. Mai he volgut que tot lo bonic que havia entre nosaltres es quedés en cendres que petjades d'estranys es podien endur.

No puc culpar-te, no et culpo, no t'acuso, no podria. Amb quins drets?
Els tens tots de refer la teva vida... sense mi, per obrir-te als canvis... sense mi, per estimar... sense mi.
No hi ha rancor, ni ràbia... sols la buidor de l'oblit, llàgrimes de pèrdua i el teu silenci.

Perdona'm. No et vaig saber estimar millor.

Deixa al menys que pugui escriure tot això, tot el que va quedar dins meu.
Tu has tancat una etapa, jo vull intentar-ho.
Diuen que ets feliç. I segurament sigui així, no ho dubto. Afortunada és la teva parella sols que l'estimis la meitat del que em vas estimar a mi, tan de bó sigui molt més.

Jo ara ja sols prego per no perdre el record, el respecte i el carinyo que encara queda entre nosaltres.
Tornar a ser, estar junts, com amics. Compartir, ni que ara sigui d'una manera diferent.

Se que de vegades m'ha faltat valor per fer o dir les coses, però aquest cop no. Perquè l’essència del que al seu dia ens va ajuntar, mai es perdrà, mai! i és aquesta essència la que m'empeny a lluitar per no perdre't.
Per no perdre al menys al gran amic que tenia.

Sempre t'estimaré... amic meu, mentre ens abracin les paraules.

*Aquest text el vaig escriure tres dies abans que ens tornéssim a veure, després de tant temps. Ara si per un casual el llegeixes... dels dos depèn que les coses canviïn. Jo sempre he estat i estaré aquí per a tu.*
Ara el fruit d’aquella última conversa... a les teves mans queda (...)