Flors per la Sònia

Avui he tornat a l´IES, desprès de la setmana santa i una setmana més, de baixa, pel meu endimoniat mal d’esquena. M’ha agradat tornar a veure els alumnes i els somriures d’alguns, cosa que m’ha fet veure, que aquests alguns, si m’han trobat a faltar, i això m’ha fet sentir be.
Però avui havia una cadira buida a l’aula.
Molts cops n’hi ha alguna, però aquesta estava estranyament buida, recollida i com aïllada, i he preguntat, poc abans d’acabar la classe, sense pensar: Qui falta?
El silenci ha estat solemne i alguns alumnes han acotat el cap. Un d’ells em fa: Profe...què no ho saps?
Saber què? He dit jo.
La Sònia és morta profe, va tenir un accident de moto per setmana santa.
He sentit com la fredor de la paraula Mort s’obria pas i he arribat a no sentir-me dins meu.
En pocs segons l’aula s’ha fet més gran, a l’igual que les meves sabates, i jo m’he sentit petita, molt petita.
Llavors ha sonat el descans i he baixat les escales del segon pis al primer, dins un estrany núvol gris cap el meu departament, i m’he sentit fora de lloc, i he preguntat.
Els meus companys m’ho han fet saber i m’han demanat disculpes, no hi havien ni pensat de dir-m’ho.
Una llàgrima, i m’he aguantat tant com he pogut, ja no era el moment, però just en aquell instant una de les professores m’ha ensenyat un escrit que havia fet la professora a qui jo substitueixo i no l’he volgut llegir, no podia.
Llavors he plorat.

Com diu el final de l’escrit, que finalment he llegit:

"Viurem amb el seu record dins dels nostres cors
i allà on estiguis
que tinguis Pau, Sònia"