Ferides per silencis

Hem parlat llarga estona

de com ens sentim,

com hem viscut "això" nostre,

i crec que hem sigut sincers, 

això és el que m'has dit i ho vull creure

M'has expressat que t'has sentit buit

que senties que donaves més que jo

que no volies tornar a passar pel mateix

que aquest camí no volies tornar-lo a sentir

Que et sents vulnerable

que se més jo de tu, que tu de mi

que no vols entregar i sentir que no rebs

que has sentit que jo et buidava

Paraules colpidores dins meu

En part certes, sols en part

i m'he disculpat d'aquesta part que sento certa

Però... buidarte?

T'has aturat per un moment a pensar
per tot el que estic passant ultimament?
No ens hem trobat en el millor moment
i no he pogut amb tot.
Potser esperava paciencia o costat
però he callat, necessitaves dir-ho
i jo escoltar-ho per entendre.

Però m'ha ferit veure com senties.

Com explicar-me?

Com t'explico que tinc por a tornar a sentir?

com no tenir aquesta sensació?

com fer per no fer-te mal i no fer-me'n a mi?

com em desprenc de les empremtes d'experiències passades?

com evitar la pròpia opinió i sensacions

després de veure com està anant tot?

T'he mesurat amb el mateix sac, si

i tots som diferents, si

Ho sento 

no ho he sabut fer millor.

M'estava sentint bé amb tu,

dolçor, rialles, frescor,
no pensar en el que m'envolta,

tancar els ulls...

i em vas fer por

i vaig recular, necessitava perspectiva!

Per por a ser ferida de nou.

No ha estat falta d'entrega.

M'acuses d'haver actuat com ho he fet

pel que m'han fet altres.

Coses que no tens perquè pagar tu.

Cert

però ara reflexionant,

no has fet tu el mateix?

O acàs no has dit tu prou

perquè has pensat que et podia passar el mateix que altres cops?

És el que has dit tu: "No em vul tornar a sentir així".

T'he dit que tu m'estaves fent el mateix

a un altre nivell,

per no haver-me donat un temps,

que per les escaldades propies

és el que necessitava i necessito.

M'has dit si devies disculparte

Com ha punxat això,

No, no vull una disculpa si no la sents

i no la senties

Tots tenim les nostres velocitats

i els nostres procesos,

no t'he pogut seguir

no m'has sabut esperar

no t'he sabut entendre.

He espatllat algo que podia ser bonic?

potser si, ho accepto

per haver callat, per no haver-me deixat anar

per por a fer-me mal, per por a fer-lo.

D'on ve aquest sentiment?

Del fet que m'importes

ni que no ho creguis, 

ni que no ho hagi sabut transmetre.

Qui sap... 

ara ja has decidit

i m'ha quedat clar que quan ho fas

no hi ha marxa enrere.

M'has ofert

algo que creia que ja tenia

com a preu a pagar

per les ferides del silenci.

Molt valuós, si

però és el premi

a la teva decepció de mi

que encara no entenc,

però he d'acceptar.

I tot i això ho respecto! 

perquè ho vull,

per què és l'únic que em queda de tu,
tot i el moment triat,
enmig de tot el que em trobo.

Mai he volgut fer-te mal

ni fer-te sentir com dius que t'he fet sentir

Sols volia protegir-me,

però crec que això ja ho has entés.

Al cap i a la fi...

la mateixa autoprotecció 

que has buscat tu, 

d'una manera diferent.

Gràcies per fer-me veure el meu error,

per ensenyar-me que tinc ferides de guerra

que creia curades i no ho estan,

Ara es feina meva fer-ho.

Ens hem adonat 

que som dos desconeguts

que ara ja

creuen que es coneixen massa.

El temps dirà

si seguim guardant silencis

enmig de les nostres converses 

o si aquestes seran a ulls oberts

o tancats.

Mentres 

tanco els ulls...