El Roure i el Mar

En un temps molt remot, i en un lloc tan llunyà,
i alhora tan a prop i present que gairebé crema, hi vivia un Roure,
tan robust i fort, que feia acotar el cap a tots aquells que s’atansaven a créixer vora seu, i feia alçar-lo d’admiració a tots aquells que sabien veure aquella fermesa.

Era un arbre singular, no n’hi havia cap com ell,
ja que on es vist que un Roure tan magnífic creixi a la vora del Mar?
De fet ni ell mateix se n’havia adonat.
Tenir el Mar a la vora era un agradable costum.
Aquest era per a ell una vista magnífica, un balcó a l’horitzó,
un lloc en calma on reposar la mirada, o al menys això semblava.

Li agradava mirar-lo,deixant així, fruir els seus pensaments,
mentre mirava aquell doll immens d’aigua blava.
Però a ell no li calia l’aigua del Mar, vora d´ell tenia un Estany
on reflectia la seva ombra.

I així, tot i que el Roure i l’Estany eren un, la mirada d’aquest es perdia molts i molts cops en la fondària del Mar, en un fons que mai havia vist i que el fascinava.

Tantes i tantes històries de vaixells que provaren de creuar-lo,
i havien naufragat, cap el fons més fons, enamorats
d’aquell misteri que fins hi tot els ofegava, deixant en el Mar
tan amargs records, que havia d’engolir-los amb tresors inclosos.
I aquests romanien ben al fons, on ningú podia arribar-hi,
ja que era l’únic que el Mar volia protegir.

Tants cops les havia sentit el Roure aquestes històries sobre el Mar,
de gavines que reposaven a les seves branques, sempre volant d’un lloc a l’altre
i establint una correspondència natural, la seva connexió comuna.

Però el temps passava i el Roure s’anava fent més alt i ferm dia rera dia,
fins que un dia el Mar ja no va poder evitar que es reflectís damunt d´ell.

Pel Roure era una nova experiència, però i pel Mar?
Ell ja no podria cobrir-se, l’alçada del Roure ja no li permetia.
Ara ell era capaç de veure en el seu interior i el seu escut
d’aigua blava passà a ser transparent.

Aquesta visió mig enamorà al Roure però el feu dubtar,
ell ja tenia un lloc on reflectir-se, també transparent i quiet vora seu,
en canvi el Mar sempre anava i venia. Havia de triar.

Poc a poc el Mar s’enamorà d’aquell reflex
intentant que l’Estany no s’adonés de res, i de fet així era,
ja que reposava quiet a rens de terra, vora el Roure, segur de la seva set.

Havia de ser un secret, però algunes gavines, més avispades que d’altres,
ja el coneixien, i d’altres ho començaren a veure.

El Roure començà a enviar senyals al Mar, en forma de fulles,
i aquest el corresponia amb altes onades que el feien feliç.

Però el Mar no arribava al Roure, no podia tocar-lo, acariciar-lo, sentir-lo,
i ni molt menys apagar la seva set, això ja ho feia l’estany.
I la tristesa del Mar anà fent-se més i més gran.
Ja ni les fulles enviades que canviaven el seu color el consolaven.

El Mar havia d’acceptar les seves limitacions,
i les llàgrimes que s’anava empassant l’anaven salant.
Ja tenia el color que el Roure li havia ofert
però també la salabró que ell sol s’havia engolit.

El Roure també estava trist, però res podien fer
i aquesta tristor provocaria que el ferm arbre perdés les seves fulles
al final de cada estiu, en direcció a aquell record, a aquell sentiment.
I així és encara, potser com ha de ser.

Tot i això, el Mar sempre somia,
pensa que potser algun dia podrà apagar aquella set,
té molta aigua per oferir, així tornaria a ser tan dolç com era
i transparent pel Roure altre cop.

Però aquest ha continuat la seva vida feliç vora l’Estany,
tot i que en les seves fulles hi ha un alé de tristor,
i quan cau la nit s’alça la seva feblesa
i mira de reüll la foscor del Mar, i aquell reflex que la lluna li ofereix.
Tot queda amagat en el seu interior i en el seu silenci.

El Roure ho sap i ho respecta, res no diu, sols escolta...
aquella remor involuntària del Mar,
que li fa saber que ell sempre serà allí,
i amb això ja en té prou.

Però és realment així?
Una pregunta sense resposta, que de segur mai la tindrà,
sols resta esperar, mentre el Mar espera mirant amb nostàlgia
el somriure de l’esguard d’un record.
En el que hagués pogut ser...

Potser algun dia.....