Reflexes de realitat

Tinc la teva foto repenjada a l´escriptori. En diagonal a la meva mirada, al recte dels meus sentiments.
L´he vista tants cops...que quan la miro busco algo difernt.
La miro fixament, pensant com devia ser l´instant abans i el de després, creant un miratge damunt teu, intentant veure-hi més enllà del paper.
De vegades sembla que em parli, amb una mirada dolça, d´altres que em mira amb sarcasme, o fredament com el marc que l´envolta.

Em situa com em situa, sempre em mira. Dreta, esquerra, dalt mig, baix... sempre em troba! i si en faig massa cas em posa nerviosa fins que giro el cap a un altre lloc... però no! allí hi tinc el mirall i torno a trobar la teva mirada reflexada en ell. Difícil fugir. Tot i que des de la meva situació li dona l´esquena.

I em miro al mirall. Imatge en front imatge de fet amb el meu reflexe inclós.
Agafo la teva foto i me la miro. Ara et tinc a les mans i t´encaro al mirall.
Quina ironia tan real! Ara que et sostenc estas d´esquena a mi i allí al reflex, on sols soc, això un reflex, m´estas mirant a mi.

Això és el que la vida em recorda. Tan tu com jo sols podem retenir les nostres imatges, juntes i a un mateix nivell, reflexes, a l´altre costat del mirall.
Qué és lo real? Acceptar que aqui no puc tenir-te, que sols ets un paper de foto.
Allí hi ha la teva imatge i la meva juntes mirant a una mateixa direcció.
Aquesta es la realitat, on jo estic sola sense tu, sostenint una imatge que no em mira.

I em rebelo, i encaro la foto cap a mi.

Pero continua sent tan sols la teva imatge qui em mira. El meu reflex sols sosté un paper en blanc, o no hi ha ni color, ni calor, ni vida. Al igual que a la realitat.
La meva imatge esta sola, i jo també.
Aixó és l´únic que tinc de tu, una imatge, un record.

Si, l´altre costat és ficció perque allí estem junts amb igualtat de condicions. Però des d´aqui sols som miratges del que voldria tornar a tenir.

No puc ser als dos llocs a la vegada sent jo!... i tu tampoc.
És cruel el meu mon real, no et puc tenir amb mi, sols a l´altre costat on no et podre tenir mai, per molt que faci, per molt que senti, per molt que et desitgi.

Un brot de rabia i frustació s´apodera de mi.
Llenço el marc amb la teva foto contra el mirall. Sense pensar. Una decisió ràpida, que destroça el mirall en mil bocins.
Com vas fer tu amb mi. Llençant-me contra el mirall de la il.lusió que haviem creat els dos, conscient o inconscientment, partint-me, destruint-me.

Vidres al terra, tan transparents i purs com tallants i freds. He intentat destruir-te i així alliberar-me de tu.

Però, entre la resta de les meves il.lusions ara fetes vidres, resta la teva imatge, escapada del marc. Intacta. Mirant-me amb el teu somriure ara vidriat.

No puc fugir de tu! No puc fugir de mi!
Grabat a foc dins meu, et recullo del terra, i beso sense voler la teva imatge, esclava del record.
La calor dels meus llavis s´impregna damunt teu, però s´esvaeix tan rapidament, com van fer-ho al seu dia les teves belles paraules.

De peu damunt les restes metafòriques del que lo nostre va ser, del que hagués pogut ser, ploro la teva perdua, i tanco els ulls davant la cadena perpetua que m´imposa la teva mirada sempre present dins meu.