Automàtic

Com una tempesta molt esperada han arribat els canvis a la meva vida, els tant ansiats, premonicionats i esperats canvis.
I tot just ja cau l'aigua...quan m'adono...que potser no he mesurat el pes dels meus desitjos de canvi.
Perque ja plou, si, però no com jo esperava.
La pluja sempre torna allà on ja ha plogut i on menys se l’espera.
El canvi que porta és el fi de la sequera, la renovació del que hi ha, la vida.
Però quan és tempesta, per acumulació, pel pes dels desitjos, porta soroll de trons, degut als llamps on abans sols havia un cel de núvols.

Flotant entre les lletres, travessant-les amb els ulls tancats, buscant les paraules, i pensant on dir-les i com dir-les, em trobo al llinda del canvi. Un viatge que creia haver fet jo, però és el viatge qui m'ha buscat a mi.
Ara ve tot alhora.

Jo he volgut trencar amb el passat, desar-lo, oblidar-lo, però ell no s'ha volgut oblidar de mi, i davant la meva decisió de dir prou, s'ha revelat amb més força que mai, incontrolable, com la ventada freda abans de l'aigua.

Els canvis en el futur, de la gent del meu passat, s'acumulen a la meva entrada al món del tant esperat canvi, però el canvi no és per a mi, és per a ells, i jo m'hi veig arrossegada. M'han fet part dels seus canvis, que ara també passen a ser els meus.

Tempesta.

És com quan vas en tren i mires per la finestra. No saps si ets tu qui vas a molta velocitat dins el tren i veus passa el que hi ha fora, o si ets tu el que estàs quiet i el que passa fora a molta velocitat és el que t'envolta.
Ara em sento així, en una espiral que no controlo, en un món que va a vertigen sense comptar amb mi, en un twister que com més temps passa més es cargola i més difícil és de preveure, i que m'arrastra des d'un passat llunyà a un present que no entenc i a un futur no previsible.
La inseguretat m'envaeix.

He volgut clausurar els meus fantasmes, un darrera l'altre, però ho he degut fer en una gàbia poc forta, per què sembla que aquesta a rebentat i ara lliures tornen a encerclar-me, tots alhora, ballant al meu voltant, com dient-me que no puc, que no se'm permet fugir d'ells.

Una amiga m'ha dit que les situacions de la vida son com cercles on hi ha boles dins.
Si no els tanques del tot, les boles sempre s'escapen, i et colpegen, si més no alguna, que et recorda que hi ha alguna cosa per tancar.

La vida son etapes, aquests cercles, que si no tanquem, tornen i tornen, fins que ens decidim, i fent l'acció correcta, podem tancar, assolint la seva saviesa.
I ara vull jo sentir-me com un cercle ple de boles, davant el que escric. Bolcant-les amb tot el que sento sense pensar, sense parar, sense arreglar el que escric, amb el pensament en pilot automàtic, escrivint sobre totes les boles tal com surten i tantes com n'hi ha.
Com un núvol descarregant aigua per alliberar-se...
Simplement per què no us entenc.

No entenc per què i per a que em busqueu ara.
I a tots 5 alhora... menys.

És que totes les vostres vides esperaven un canvi igual que jo i ens hem trobat tots a la mateixa estació d'enllaç?
És que tots volíem el mateix canvi i no ho sabíem per què no ens hem sabut comunicar?
I heu reaccionat tots alhora?

Mai se m'ha donat be el billar, però a 5 bandes menys.
Volia un canvi, però no viure el de 5 i menys estar-hi immersa, sense sortida.
M'oloro que si no em deixo portar, no tancaré els cercles i em seguiran caient boles damunt el cap, o algun llamp de tempesta.
Tan de bo tot això em porti definitivament a poder entendre el meu de canvi o a adonar-me que ja l’estic vivint.